La meua llengua no es negocia


En els propers mesos podrem vore l’estira i arronsa dels partits al congrés per aprovar o no els pressupostos generals de l’Estat. Negociacions, concessions i tractes d’última hora marcaran aquesta necessària aprovació. Dic necessària perquè no s’ha d’oblidar que encara a dia d’avui comptem amb els pressupostos de l’austeritat del que fou ministre d’Economia del govern de M. Rajoy, el senyor Montoro. 

FMRPedagògica

D’una banda, hi ha els partits del bloc de la dreta i l’extrema dreta, uns partits que l’únic propòsit és el de posar traves al progrés. De l’altra, es troba el partit d’Arrimadas, al mig del no res, i sense trobar la seua posició al taulell. Una Arrimadas que ha reclamat uns pressupostos generals de l’Estat “sense contrapartides que atempten contra la igualtat entre espanyols”, i insta el govern de Sánchez a “rectificar la seua voluntat d’excloure l’espanyol com a llengua vehicular” i “frenar que puga blindar-se legalment l’exclusió” del castellà del sistema educatiu d’aquells territoris amb llengua pròpia. Ja veieu que per a Arrimadas que tots i totes tinguem dret a l’ensenyament de les dues llengües oficials va en contra de la igualtat. No sé què entendrà ella per igualtat. Tot açò evidencia novament que en llei lingüística el partit neoliberal sols es mou per la ràbia i no acaba d’entendre la diversitat i idiosincràsia  d’un estat plurilingüe. 

L’anomalia que hem viscut i malauradament continuem vivint els valencians i valencianes, en què molts de nosaltres no hem tingut la sort de poder estudiar en la nostra llengua; vetada en l’educació pública, les institucions, o en alguna part de la sanitat, no ens ha permés ni tan sols saber-la escriure. On s’ha vist desgavell de tal magnitud en què més de la meitat d’un poble no sap escriure la llengua que parla? Doncs això amics i amigues és l’Estat espanyol i el seu règim del 78 qui ho permet. Ella ho sap, és totalment conscient, ja que ha viscut la major part de la seua vida en un territori amb llengua pròpia com és Catalunya. Però no ho accepten, elles són les de les proclames de “España una y no 51”. Ells són els de les polítiques recentralitzadores i que de mica en mica el pes dels diferents territoris s’acabe. Elles són les filles i els nets d’aquells que ens van portar a viure 40 anys en blanc i negre i 40 anys més de claudicació i d’ofrenar noves glòries a un estat que ens ha xuplat la sang de manera sistemàtica i literal.

Aquesta senyora vol fer del castellà la llengua vehicular a tot l’Estat, perquè creu o realment vol creure que hi ha xiquets i xiquetes que no l’aprenen a l’escola. Vol crear la falsa notícia que el castellà està en perill, quan jo no conec ningú -repetisc: ningú- que no sàpiga parlar castellà. En canvi, el que sí que és cert i fàcilment demostrable són els milers de valencians i valencianes que no saben parlar la meua llengua. 

Vam lluitar, lluitem i continuarem lluitant per poder viure plenament en la nostra llengua. Decidim valencià, el català de tots.

David Casanova

Portaveu Units pel Poble-Compromís Cabanes

Coordinador Decidim-Comarques del Nord

L’okupació de l’extrema dreta

El actes populistes de la dreta espanyola amb el seu discurs fals sobre les ocupacions de vivendes et volen fer creure – i això ja és cosa teua si t’ho creus o no- que aniràs a comprar el pa i, en tornar a casa, la trobaràs ocupada. Eixe discurs denota nerviosisme i, sobretot, precipitació en la seua deriva o, millor dit, continuïtat de la mentida sistemàtica. T’ho dic sense por a equivocar-me, i sé que no ho faig perquè m’agafe a les dades estadístiques, les mateixes dades que no pots mirar si pretens instaurar el discurs demagògic de la por socialment massa estesa, que informa sobre una suposada impunitat okupa i que sembla que si te’n vas uns dies de vacances et poden ocupar la casa sense que pugues fer res sobre aquest tema. L’okupació (regulada jurídicament com a “delicte d’usurpació”) no és el mateix que la violació de domicili, i estadísticament hi ha més probabilitats de rebre un tir i morir de camí cap a casa després de comprar el pa, que tindre la casa ocupada. Ja li va bé a l’extrema dreta posar el focus de violència novament en eixe sector de la societat més desprotegit i vulnerable en el seu afany de dividir i afeblir.

El delicte de violació de domicili segons l’article 202.1 del codi penal diu que el particular que, sense habitar en ella, entrés en una casa aliena o es mantingués en la mateixa contra la voluntat del seu habitant, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys. Mirant l’informe del 2019 de la fiscalia, recull en el capítol IV que els delictes relacionats amb usurpacions han sofert “un descens significatiu que continua la línia empresa en l’exercici passat i que, sobretot, reflecteix una caiguda en els supòsits d’ocupació d’habitatges contra la voluntat dels seus propietaris”, només en els procediments penals.

Segons alguns dels jutges de l’Audiència nacional, i parle dels conservadors no dels progressistes, en 25 anys de carrera mai han tractat un cas d’ocupació. En els pocs casos que n’hi ha, diu un dels jutges, la justícia té mecanismes suficients per fer fora a un ocupant en menys de 24 hores.

Aleshores que hi ha darrere de tota aquesta campanya anti-okupa? Doncs d’una banda uns mitjans de comunicació malaltissos en el seu afany sensacionalista baix la tutela d’eixes grans empreses que veuen perillar els seus guanys milionaris davant de lleis com l’aprovada fa uns dies pel parlament de Catalunya, el qual regularà el preu del lloguer i impedirà així que un treballador o treballadora haja d’invertir més del 75% del seu sou en pagar el lloguer. I, d’altra banda, els interessos del món del capital i els seus súbdits al Congrés, els quals volen crear una alarma social sobre el fenomen de l’okupació, quan el gran drama són els desnonaments.

Més del 80% d’immobles ocupats el darrer 2019 són propietat de fons voltors, d’especuladors o de la banca. Res a vore amb el discurs de l’odi de l’extrema dreta. Trobe a faltar a tots eixos constitucionalistes de carnet defensant un habitatge digne. Però clar, eixe punt de la constitució se’l salten perquè no els agrada massa. Ells i elles ja estan bé així, vivint literalment la millor vida, no els falta res, ni tampoc als seus familiars i amics. A la resta, si ens toca viure baix d’un pont perquè el salari no ens dona ja no per comprar un pis, sinó poder pagar un lloguer, doncs ens aguantem o…. decidim què volem fer del nostre País.

David Casanova

Aplec per la Terra a la Muntanyeta de Sant Antoni

David Casanova i Artero

Després d’uns mesos d’incertesa, d’anul·lar infinitats d’actes i restar les nostres vides tancades entre quatre parets, el retrobament el darrer 28 d’agost a la Muntanyeta de Sant Antoni, a Betxí (Plana Baixa), va ser un oasi al mig d’un interminable desert. Veure’ns les cares, saludar-nos a pesar de no poder abraçar-nos, comprovar que tots i totes estiguem bé i passar una jornada reivindicativa, cultural i política amb tots vosaltres, estimades companyes de lluita.

Un dia intens amb molt de comboi ens va dur a visitar la població d’Artana (Plana Baixa), enclavada a la Serra d’Espadà, on la figura de Vicent Tomàs i Martí va néixer. Preciós el ram de vegetació de la Serra d’Espadà preparat per a l’ocasió i els parlaments dels companys Joaquim Meneu, Josep Herrero i Antoni Infante, ressaltant la figura de l’artanenc Vicent Tomàs i Martí (1898-1924). Vicent va ser una figura cabdal del valencianisme de principis del Segle XX, amb la seua gran tasca envers el valencianisme amb la creació de revistes, la publicació d’infinitats d’articles o l’organització d’Aplecs com el de la Muntanyeta de Sant Antoni. Al migdia la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Betxí Núria Meneu, ens va rebre de manera oficial al Palau Castell de Betxí, una joia històrica.

Arriben les cinc de la vesprada i el magnífic paratge de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí espera per a celebrar l’acte central de l’aniversari del primer Aplec per la Terra. Els companys de Plataforma per la Llengua tenen preparada la seua tauleta d’informació amb les campanyes “Som 10 milions”, “Prou Valencianofòbia” i la campanya conjunta amb Decidim, “Reciprocitat”. Jo mateix done l’inici a l’acte amb unes breus paraules per presentar a continuació a les quatre persones que intervindran: Ximo Meneu de la sectorial d’agricultura de Decidim, Zahia Guidoum responsable de comunicació i jovent de Decidim, Encarna Canet professora de la Universitat de València i membre de Dones Decidim i per concloure, el coordinador de Decidim, Antoni Infante.

Des de Decidim continuem treballant per allò que ja reivindicava Vicent Tomàs i Martí a principis del darrer segle: Un estat Sobirà, amb una hisenda pròpia i les llibertats més elementals. Creant eixe moviment transversal de la ciutadania, convertint-la amb una ciutadania crítica amb els seus dirigents, una ciutadania reivindicativa amb la manca de les llibertats individuals i col·lectives ocasionades pel règim del 78. La lluita pels drets de la ciutadania és la lluita pels drets nacionals, i uns i altres sols poden ser assolits per vies democràtiques.

Per una lluita plural, inclusiva i transversal on les dones també tinguen el seu espai de lluita i reivindicació. Un espai comunicatiu conjunt on puguem decidir veure els mitjans de comunicació en llengua pròpia.

No podem permetre que any rere any l’estat espanyol continue menyspreant-nos amb un finançament injust, sense reconéixer el dret a decidir que tenim com a la nacionalitat històrica que som i que ens vulga adoctrinar amb una llengua i cultura que no és la nostra, al contrari, és la seua. El poble valencià és un poble orgullós amb una cultura històrica i rica, i una llengua viva la qual està minoritzada per part d’un Estat opressor.

Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià volem marcar al calendari una nova data, que el 28 d’agost, igual que el 25 d’abril, el 9 d’octubre o el darrer diumenge d’octubre, la Muntanyeta de Sant Antoni a Betxí, siga un lloc de trobada no sols per als valencianistes de les Comarques del Nord, sinó per a tots i totes les valencianistes d’arreu del país. Ens han volgut eliminar com a poble, esborrant la nostra memòria, però nosaltres serem més fortes que tot això, i continuarem reivindicant el nostre Dret a Decidir per tot el territori, també a Betxí cada final d’agost.

La ruïna per a Cabanes

Anys després de les especulacions immobiliàries d’aquells que van voler fer caixa de la situació, i que van ser els aritífex de que la crisi del 2008 a l’Estat espanyol fora molt més dura que altres llocs. Anys després que el Partit Popular convertira en algo propi qualsevol cosa que tinguera que vore amb el progrés sostenible del país, i destruir tot allò que li molestara per embutxacar-se indecents quantitats de diners. No sols ho dic jo, també un jutge. Doncs això, anys després, exactament 14 anys després de que el PP de Cabanes, amb el suport del PSOE, aprovaren la construcció d’una dessaladora, estem patint aquelles ruïnoses gestions.

Això sí, no dubte que aquells i aquelles que ens han portat a una possible ruïna económica, en el cas de que el govern de l’Estat no es faça responsable dels milions d’euros del cost de la dessaladora, dormen tranquils, sense demanar disculpes per la seua nefasta gestió al front del consistori de Cabanes. Permitiu-me que puga indignar-me, no és per a menys. I es que mentres que l’Ajuntament de Moncofa (Plana Baixa) va cedir 29.000m2 de terreny agrícola a 6 kilòmetres de la costa, amb barreres com l’AP7 o la via del tren, l’Ajuntament de Cabanes va cedir 43.000m2 de terreny urbanitzable, concretament d’un terreny que formava part d’un PAI, a 600 metres de la costa i lliure de qualsevol barrera. Doncs escolteu bé, mentres que Moncofa ve exigir rebre una indemnització pels terrenys, Cabanes no va exigir res a canvi. El PP dins dels seu món de fantasia, o pot ser d’ignorancia, me decante per la segona, creia que a Cabanes sobraven els diners. Moncofa va rebre 400.000€ pels terrenys agrícoles, Cabanes va poder rebre més d’1 milió pels seus terrenys urbanitzables, i va acabar reben 0€. Fer front a la despesa de la construcció d’eixa dessaladora, la qual els genis d’aleshores pensavensufragar-la gràcies a les més de les 100.000 persones que anaven a vindre a viure a les seues colossals megacontruccions de presons de formigó, pot suposar la ruïna per als pressupostos d’un consistori com el nostre que ascendeixen al voltan de 3 milions d’euros, menys d’una cinquena part del cost de construcció de la dessaladora.

Dessaladora de Cabanes

A partir d’ara és moment de mirar cap al futur, i és per això que el darrer mes vam presentar una moció per exigir al govern de l’Estat que es faça càrrec de les despeses de construcció de la dessaladora. Des d’Units pel Poble-Compromis anem a lluitar perquè Cabanes i la Ribera no paguen les conseqüències de les males gestions del passat.

David Casanova, Portaveu d’Units pel Poble-Compromis a Cabanes.

La pandèmia del capital

Pareix un món, però tan sols han passat tres mesos d’aquelles imatges esfereïdores de la ciutat xinesa de Wuhan, on construïen hospitals en 10 dies per combatre el Covid-19, o més popularment conegut com a Coronavirus. Ciutats i pobles on la població es quedava confinada a casa en quarantena, a causa d’un bitxo molt infecciós. Doncs això, ara, aquelles imatges llunyanes, malauradament, les vivim en primera persona. Vull despertar i no puc, i quan ho aconseguisc, veig que el malson és molt real. No estem dins d’una novel·la de Dan Brown. Mes i mig després de l’inici del malson, són moltes les persones que no ho han superat. Des d’ací una abraçada i el meu sentit condol.

No vull postular-me des d’una posició avantatgista, i dir com s’haguera hagut de tractar aquesta alerta sanitària. Per això, ja està tota eixa gent que tan sols els interessa el seu propi melic. Però sí que m’agradaria esmentar dos de les reivindicacions que hem dut a terme des de Decidim (DaDPV). La primera és que caldria haver tancat Madrid a la primera constatació i evidència que hi havia un brot, així com van fer a la província de Hubei a la Xina o a la Llombardia a Itàlia. La conseqüència de no fer-ho ha estat la ràpida propagació del virus arreu de l’Estat. Ací al País Valencià, en el que portem de crisi, ja s’han atés als nostres hospitals més de 4.000 madrilenys insolidaris, que han viatjat a les seues segones residències. La segona reivindicació, la paralització de tot el treball no essencial per protegir la salut dels treballadors i treballadores. Tot i que una setmana més tard, l’executiu espanyol ho va acabar fent malgrat les pressions de la patronal i del nucli dur del capitalisme espanyol. Eixe grapat d’empreses i d’empresaris que d’una manera o d’altra, acabaran aconseguint importants beneficis de tot plegat. La salut de la classe treballadora és secundària. És per això que no escriuré un article per atacar al govern espanyol sobre la gestió de la crisi sanitària, i crec que cap partit polític ho hauria de fer, ja hi haurà temps més endavant. A diferència d’altres llocs que també estan sofrint la crisi i els seus governs han actuat de manera semblant o, fins i tot, pitjor que ací, però tots els grups parlamentaris són una pinya, ací és ben al contrari: fan política de la mort i del sofriment. Però com hi han de donar suport els feixistes de l’extrema dreta, si pensen que fer-ho no els donarà cap rèdit electoral? Un Estat construït amb uns ciments franquistes té aquestes coses. I què dir de l’estratègia del principal partit de l’oposició? Tampoc cal dir-ne estratègia, no en segueixen cap més enllà de copiar i repetir les consignes dels radicals de Vox. Uns radicals que fins i tot han comprat milers de comptes falsos a les xarxes, potser en alguna granja xinesa, per augmentar el seu narcisisme a base de retuits.
Amb una cosa puc jugar-me un pèsol que aquesta xusma feixista estarà orgullosa, i és vore tots els dies en roda de premsa un científic, un polític i tres militars dient burrades com que estem en guerra i hem d’acabar amb l’enemic. Una cosa tinc clara, amb aquesta terrible crisi sanitària hi haurà un abans i un després. Almenys això espere. Potser siga el començament d’apostar d’una manera clara i rotunda per les energies renovables i desterrar les energies fòssils, en què les seues empreses es voran clarament perjudicades en detriment de la salut del nostre planeta.


La ciutadania ha d’obrir els ulls i adonar-se de quines polítiques aposten pel bé de l’interés general de la població, i quines no. De que serveix ser la primera potència mundial, com ho és els Estats Units, si després 40 milions d’americans i americanes no poden pagar-se una assegurança mèdica i estan totalment desprotegits davant d’aquesta pandèmia? Unes polítiques neoliberals que han portat al fet que no existisca un estat del benestar i que milions de famílies queden desemparades. Però tampoc fa falta fixar-nos en els EUA, malauradament ací a casa nostra o a altres territoris de l’Estat, les mateixes polítiques neoliberals i d’amiguets amb portes giratòries han suposat una desfeta del sistema públic sanitari amb les privatitzacions i les retallades al sector, d’aquest i de molts altres. A hores d’ara és la sanitat pública la que està al focus informatiu. La gent té por de no tindre un llit a l’hospital en cas de caure malalta, aleshores es fa la pregunta del perquè de les retallades a la sanitat pública en detriment de la sanitat privada. Ha sigut necessari un bitxo perquè la ciutadania és qüestione els continus atacs a l’estat del benestar del sistema capitalista i neoliberal en el qual ens trobem. Un sistema que ha fet que els interessos econòmics d’eixe grapat de famílies poderoses estiguen per sobre del benestar de l’àmplia majoria de la ciutadania. Encara som a temps de canviar les coses, la pregunta que cal fer-se és: estem disposades a lluitar?

David Casanova
Portaveu d’Units pel Poble-Compromís Cabanes Coordinador Decidim-Comarques Nord

Salvem Torre de la Sal

En el darrer plenari de l’Ajuntament de Cabanes, l’equip de govern va presentar una declaració institucional per buscar una solució definitiva al problema de la regressió del litoral a la costa de Cabanes. Des d’Units pel Poble-Compromís vam voler afegir una sèrie d’esmenes importants des del nostre punt de vista. Perquè a Cabanes, igual que al llarg del litoral sud de les Comarques de Castelló, també estem patint els problemes causats cada vegada que hi ha un temporal marítim. De fet, vivim al llarg de tot l’any un temporal permanent. I és que en els darrers 25 anys hem vist com metres i metres de la nostra platja han estat engolits per la mar a causa de la regressió del litoral marítim. Que ho diguen si no als veïns i veïnes del poblat marítim de Torre de la Sal cada vegada que l’aigua arriba fins a la porta de les seues cases.

Tenim un litoral meravellós i únic, dels pocs que queden verges al llarg del mediterrani. Unes platges on la diversitat de flora i fauna predominen davant el que malauradament estem acostumats a vore: presons de formigó concebudes per a tot eixe turisme massificat de sol i platja. Passejar pel terme litoral de Cabanes, des del Prat Cabanes-Torreblanca fins a arribar al límit d’Orpesa, és un autèntic goig de tranquil·litat i natura.

Des d’Units pel Poble-Compromís estem disposats a defensar aquest model turístic i, sobretot, a defensar el nostre litoral. No per ser menuts ens callaran. Ja en els darrers anys, des de l’equip de govern, vam reclamar el que créiem que era just, una solució definitiva, i també ho ha fet el company Carles Mulet al Senat. Les solucions de Costes, a la llarga, han sigut molt perjudicials. Des del grup municipal que represente no estem disposats a deixar perdre tota eixa riquesa cultural i paisatgística que suposa el poblat marítim de Torre de la Sal. Perquè és el nostre patrimoni i el que volem deixar als nostres fills i filles.

David Casanova

Regidor i portaveu d’Units pel Poble-Compromís a Cabanes

Una orxata és una orxata ací i a la Xina popular

No sé vosaltres, però jo estic ja fart de la gent que et diu maleducat per no claudicar davant tots eixos castellanoparlants, vinguts majoritàriament d’altres territoris de l’Estat, i que no han volgut aprendre la meravellosa llengua que tenim. També cal dir que molts d’eixos castellanoparlants són famílies autòctones que tenien el valencià com a llengua pròpia, i que per alguna raó no l’han volgut transmetre als seus fills i filles. Sabeu que, fins i tot acceptaria que m’entengueren, més enllà de saber parlar valencià. I és que hi ha tants i tantes que després de 40 anys vivint ací et diuen “no te entiendo”. Fa poc, en una coneguda terrassa de Benicàssim (Plana Alta) una cambrera no entenia el que era una orxata amb granissat de café. La meua pregunta va ser: Tampoc ho hagueres entés si t’ho hagueren dit en anglés, o aleshores hagueres fet l’esforç? Doncs així tot.

L’Estatut d’autonomia valencià diu que tinc el dret de parlar la meua llengua arreu del País Valencià, i la practica diu que no és cert. En un dels darrers plenaris de l’Ajuntament de Cabanes, una regidora del PSPV s’adreçava a la portaveu popular en castellà “por educación”. Tot seguit vaig explicar el perquè jo anava a adreçar-me en valencià, la meua llengua i la del meu poble: Les llengües són eines de comunicació i que més dona quina pugues emprar, sempre que pugues comunicar-te, com és el cas, amb tots els regidors i regidores del consistori municipal. També estic fart de tots aquells que et diuen “estamos en España”. Molt bé, i que…? A cas les llengües de l’Estat que no siguen la castellana, no són llengües d’Espanya? El nacionalisme espanyol, no entén, i crec que mai ho farà, eixa multiculturalitat de l’Estat, i que com diu la constitució, l’Estat és plurinacional i plurilingüe. En resum, que les 4 llengües oficials de l’Estat, son les 4 llengües espanyoles, però no ho accepten i és així. Sabeu que pense també, que part de la culpa la tenim nosaltres, els valencianoparlants. En molts casos no sabem donar-li el valor que té a la nostra llengua, i la considerem menys important que la castellana. És per això que canviem al castellà de seguida, independentment si el nostre interlocutor ens entenga o no. Hem d’ajudar a qui no parla i/o entenga el valencià, a què l’aprenga, i això es fa parlant-lo, perquè el maleducat no és qui no parla, sinó qui no vol entendre.

Està a les nostres mans cuidar la nostra llengua, perquè una llengua no desapareix perquè no hi haja nous parlants sinó perquè els qui la parlem deixem de fer-ho.

David Casanova

Regidor i portaveu d’Units pel Poble-Compromis a Cabanes

Coordinador Decidim CN

Votem amb un somriure

Voldria encoratjar-vos a què el proper diumenge 10 de novembre, acudim totes i tots als nostres col·legis electorals per fer possible tindre una veu forta a Madrid amb la companya Marta Sorlí al congrés i Jordi Navarrete al Senat. Jo, igual que la gran majoria de vosaltres, no volia en absolut unes noves eleccions, ni de bon tros, donar una nova oportunitat a l’extrema dreta. Però l’incompetència d’uns quants partits, ens han portat fins ací, a celebrar les quartes eleccions des de 2016. Mireu, eixe bipartidisme que al llarg de molts anys, massa anys, tant de mal ens ha fet al poble valencià s’ha acabat, i ara mateix existeixen dos blocs clarament marcats, el progressista i el de dretes. I des de Més Compromís volem ser imprescindibles perquè el bloc d’esquerres aconseguisca eixa majoria per poder governar i d’aquesta manera ser decisius per posar damunt la taula els problemes dels valencians i les valencianes: Infrafinançament, l’espoli, el deute odiós, la dependència o les pensions.

Fixeu-vos el que us dic, sols aconseguint el mateix nombre de vots que a les darreres eleccions a les Corts valencianes, aconseguiríem tindre representació a cadascuna de les tres circumscripcions del País Valencià, a més a més les enquestes pronostiquen un empat tècnic amb VoX a la circumscripció de Castelló, la nostra, per això ara és més important el vostre vot, ara és més important que mai omplir les urnes de somriures davant la intolerància. No hem de deixar passar a eixa extrema

dreta feixista, radical, xenòfoba i racista.

David Casanova

Portaveu Compromis a Cabanes

Estimem-nos

Al país valencià vivim un capítol d’autoodi elevat al quadrat. És inexpicable tots i cadascuns dels casos que cada vegada més, apareixen arreu del territori, i gràcies a les xarxes socials es fan virals. I no és sols amb la llengua, no, ho és amb tot. Fins i tot el finançament que rebem per part de l’Estat. Bé, estaria millor dit: l’infrafinançament que rebem per part de l’Estat. És evident que hi ha partits que no volen reclamar un millor finançament a Madrid per qüestions polítiques, anteposen com malauradament és habitual, el seu posicionament o estratègia política, per guanyar ells i sols ells. L’any 2017 el Partit Popular no va participar de la multitudinària manifestació al Cap i Casal per reclamant un tracte just o uns pressupostos sobirans. Actualment el Partit Socialista del País Valencià si reclama un tracte just, però amb la boca xicoteta, no tan el conseller com el president.

Però el que no puc entendre és a tota eixa ciutadania que rebutja qualsevol manifestació, declaració o article dirigit a exigir el que és just per a les valencianes i valencians. Recorde viure abans d’arrancar la mani del finançament, com des d’un dels balcons, amb una bandera espanyola a la ma, insultaven als participants de la mani. Fa uns dies, en una entrevista realitzada per apunt a l’alcalde d’Oriola (Baix Segura), aquest no va voler entendre ni un simple “bona vesprada”. Però el que és més greu de tot açò, son els propis valencians recolzant l’actitud d’eixe alcalde. Ciutadans en molts casos valencianoparlants, que consideren que la pròpia llengua materna no és prou important, i han de parlar castellà “porque queda más bonito” o per un simple “Por justo derecho de conquista”. I és que tot plegat arriba a ser un problema cultural, és el que els han ensenyat, i no tenen un pensament crític per a rebatre. Això de: “És que s’ha fet tota la vida” està molt present en part de la ciutadania. I malauradament, això que s’ha fet tota la vida ha sigut tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada.

David Casanova

Regidor i portaveu d’Units pel Poble-Compromis Cabanes

Coordinador Decidim Comarques del Nord

La banalització del franquisme part II

No és qüestió de reobrir les ferides sinó de tancar-les. L’any 78 no es va voler trencar amb el franquisme per por de perdre privilegis els mateixos de sempre, al contrari que altres països europeus amb règims feixistes com Itàlia o Alemanya.
Tanquem les ferides d’una vegada per totes, complim amb la llei de memòria històrica, trenquem amb el franquisme i ajudem a totes eixes famílies que en ple segle XXI tenen als seus familiars soterrats a una cuneta.
Qüestionem obertament el nostre model d’Estat, perquè no? Perquè no preguntar al poble sobirà si vol continuar amb una monarquia elegida per un dictador o per una república elegida democràticament abans del colp d’Estat del 36? Perquè no es va fer eixe referèndum quan calia? Doncs molt fàcil, ja ho va dir Suárez en aquella entrevista que fa poc es va fer pública, “porque perdiamos”.
Des d’ací respecte totalment els partidaris i les partidàries d’un Estat monàrquic, però això és una cosa que ha de decidir el poble i no un règim que va segrestar la llibertat dels nostres pares i iaios al llarg de 40 interminables anys.
L’acceptació de tindre un lloc de culte del feixisme, construït amb la sang de tots aquells que van lluitar en contra del feixisme i per la llibertat. Però sobretot, per la més gran de les vergonyes, tots eixos milers i milers de soldats republicans enterrats en cunetes i foses comunes que fan que l’Estat espanyol siga per darrere de Camboia, l’Estat que més morts en fosses comuns té.
La vertadera democràcia és aquella en la qual el poble pot decidir en tot allò que vol i, en aquest cas, el model d’Estat que desitja. Ja està bé de contemplacions i bones paraules, parlem clar i obert…