Em diuen A-g-n-é-s

Així li diuen a la més gran de les meues filles: Agnés. En llengua anglesa seria Agnes; en francès, Agnès, i, en llengua castellana, Inés. En més d’una ocasió ens ha tocat explicar-ho a sa mare i a mi, perquè l’accent d’una de les seues vocals és tancat i no obert, com en altres comarques del territori, i hem explicat les nostres raons. El valencià, eixe català que parlem a les comarques valencianes, i, més concretament, el que parlem a les comarques del nord, a pesar de ser la mateixa llengua que puguen parlar a la comarca del Rosselló, del Penedés o de Mallorca, té unes diferències fonètiques que converteixen la meua llengua en especial i única. És per eixes diferències que, tant la meua parella com jo, quan nomenem a la nostra filla, ho fem vocalitzant eixa “e” tancada i no oberta, com en altres comarques del mateix territori lingüístic. Però no vos preocupeu per preguntar-nos aquesta particularitat, estem encantats de respondre-vos. Estic encantat d’observar que cada dia més pares i mares elegeixen noms tradicionals valencians o la traducció en la nostra llengua de noms populars castellans.

Però, malgrat això, encara recorde els problemes dels uelos i ueles i dels nostres familiars més majors, ja no per escriure correctament el nom, sinó per pronunciar-lo. Tots eixos anys d’eixa cruel dictadura i les seues imposicions lingüístiques i prohibicions a l’hora de poder viure plenament en la nostra llengua no sols va fer que un nombre important de la població no sàpiga escriure la llengua que parla, va fer també que no utilitzaren ni els noms tradicionals de la nostra terra. Eixos Peres, Manels o Àngels es convertiren en la segona meitat del segle passat en Pedros, Manolos o Ángeles.

Però el gran problema no és que els nostres uelos, que han viscut més de mitja vida sota la dictadura franquista, no sàpiguen escriure els noms més utilitzats ara, el problema són tots eixos funcionaris castellanoparlants que encara avui no sàpiguen escriure els noms d’Agnés o Gal·la, i que hages de “lletrejar” contínuament les seues paraules o, pitjor encara, que et miren amb cara de no entendre com uns pares poden posar eixos noms tant estranys a les seues filles. Recorde que eixos funcionaris, a més, tenen l’obligació de facilitar la informació antroponímica pertinent als ciutadans i ciutadanes que vulguen adoptar el nom en valencià, com també tenen l’obligació d’explicar clarament a tot aquell que així ho desitja els tràmits necessaris a realitzar per a tornar a tindre d’una manera oficial el seu cognom originari i no la seua traducció interessada a la llengua castellana.
Des d’ací vull encoratjar a totes eixes mares i a tots eixos pares del nostre país a no pensar-s’ho dues vegades a l’hora d’elegir els noms més tradicionals i/o populars de la nostra terra i de fer els tràmits necessaris per a retornar els seus cognoms històrics. També felicitar i donar tot el suport del món a tots eixos equips de govern municipals, col·lectius i entitats que treballen diàriament en la defensa del nostre bé més preat, la nostra llengua.
Perquè Decidim emprar la nostra llengua, perquè estimem les nostres arrels.

David Casanova
Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc

 

Advertisements

Canviem la injustícia del 5%

Fins fa uns anys, les principals forces de l’arc parlamentari valencià han aconseguit el seu propòsit d’intentar amagar el nacionalisme, cada vegada més creixent a casa nostra, darrere de la barrera del 5%.
No és sols amb el finançament, el greuge comparatiu envers els altres territoris de l’Estat, també ho és amb la injusta llei electoral. Des de l’any 2015, amb la irrupció de Compromís, la veu d’una gran part del valencianisme històric representat en el Bloc Nacionalista valencià, que en algunes legislatures s’ha quedat a les portes de la màxima institució del poble valencià, compta ara amb una àmplia força representada a les Corts valencianes. Són membres de l’equip de govern, dirigeixen àrees tan importants com vicepresidència o educació i cultura, i governen alguns dels ajuntaments més importants del País, com el del Cap i Casal.

Però què haguera passat des de l’any 1983 si la barrera electoral per aconseguir representació a les Corts haguera sigut, en lloc d’eixe injust 5%, el 3%, com el nacionalisme valencià demana des de fa moltes dècades? Per posar un exemple, en altres territoris, què haguera passat si la llei electoral dels nostres veïns del nord fóra com la nostra? Doncs molt clar: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que en l’anterior legislatura ha format govern amb el PdeCAT i, fins i tot, ha ocupat la vicepresidència amb Oriol Junqueras, s’haguera quedat a les portes del parlament en més d’una ocasió, com també la força més votada en les darreres eleccions, Ciutadans. Tot açò per no superar eixa maleïda barrera del 3%, que al nostre país el bipartidisme s’ha encarregat de mantenir per no córrer el risc de perdre l’hegemonia a les Corts.

Una dura derrota a causa d’aquest 5% la va sofrir en les darreres eleccions el partit de qui aleshores n’era secretari Ignasi Blanco. Esquerra Unida del País Valencià es va quedar sense representació a les Corts després d’aconseguir un 4,26% dels vots. El partit d’esquerres va sofrir un revés que, sota el meu punt de vista, no mereixia, ni com a partit ni tampoc el seu secretari, Ignasi Blanco, després de la seua contrastada carrera reivindicativa en la política valenciana.


Una enquesta encarregada fa pocs mesos pel diari València Plaza a l’empresa SyM Consulting li atorgava a Esquerra Unida del País Valencià una suau pujada en intenció de vot, però insuficient encara per aconseguir representació amb l’actual sistema.

Ara, a falta de poc més d’un any per a les eleccions i, curiosament, després dels bons resultats aconseguits per Ciutadans a Catalunya, el partit liberal, suposadament orquestrat per la cúpula estatal, es fa arrere i no continua negociant aquesta baixada. El motiu que esgrimeixen és el de formar una circumscripció única, fet que comporta haver de modificar l’estatut d’autonomia, i no hi ha temps de fer-ho abans de les eleccions.

Com podem comprovar, les estratègies polítiques dels partits representats a l’arc parlamentari, més encara a falta de poc més d’un any per a les eleccions, giren entorn del populisme i dels interessos propis, sense tindre en compte el que hauria de ser l’autèntic protagonista, la màxima representació de la ciutadania del poble valencià, i que foren escoltades totes eixes xicotetes majories.
David Casanova

@dbenlloch

Sóc de la Plana i parle valencià.

Doncs això, que sóc de la Plana i dic molt orgullós que parle la llengua que parlàvem els meus pares i iaios, la llengua que parlen les meues filles i que parlaran les meues nétes. Eixa llengua no és altra que la llengua pròpia del País on visc, la llengua que tenim en comú la majoria de comarques d’arreu del territori. La llengua valenciana, la nostra. Fa uns dies el Consell aprovava la llei del plurilingüisme, la qual permetrà que els nostres xiquets i xiquetes isquen de l’escola dominant el valencià, el castellà i l’anglés. I veient açò, no puc deixar de pensar quan jo anava a l’escola. La meua generació va ser la darrera de l’EGB. La meua generació també va ser de les últimes que van eixir de l’escola sense saber escriure la llengua que parlàvem, la llengua materna de cadascú de nosaltres.

I és que la nostra llengua ha sigut maltractada sistemàticament al llarg dels anys, però també ha sigut una llengua tan forta, que per més que ho han intentat, no han pogut acabar amb ella. Al llarg de quasi mig segle, el règim franquista va fer el possible perquè milions de valencianes i valencians perdérem la nostra llengua, eliminar-la de la societat i convertir-la en una llengua residual que solament es parlara a casa de cadascú.

40 anys després de la mort del dictador, es comença a veure un fil de llum en el futur de la nostra llengua, avancem a poc a poc, malauradament massa a poc a poc i, és que ens hem de posar les piles després de tants anys d’inactivitat. Uns quants partits polítics -Partit Popular i Ciu(T)adanos, per ser més exacte-, estan fent una autèntica guerra freda en contra de les polítiques lingüístiques del Consell. Uns (Partit Popular) per simple estratègia electoral, ja que fins ara els ha anat bé traure de tant en tant el tema del fantasma catalanista i la divisió de la ciutadania, i l’altre, Ciu(T)adanos, aquests sí, per convicció. Perquè no suporten que altres llengües de l’Estat puguen tindre la mateixa importància que la llengua del “imperio, el castellano”.
Des de diferents ajuntaments del País s’està treballant per arribar a la normalització lingüística i un nombre no molt important de persones, però a la vegada molt sorolloses, fan el possible perquè això del “Por justo derecho de conquista” prevalga per damunt de tot.

L’ajuntament de Castelló (Plana Alta) vol que el nom oficial de la ciutat siga Castelló per una qüestió històrica i de retornar-li a la ciutat el seu nom original.

A Bellreguard (la Safor) el company i alcalde Alexandre Ruiz ha engegat una campanya de difusió a les xarxes socials per mostrar el rebuig a l’ordre de la delegació de govern, de retolar també en castellà els senyals de trànsit, que, des de fa molts anys, han estat retolats sols en valencià. Els casos que conec jo són just al contrari: senyals que sols estan escrits en castellà, i no se’n queixa ningú.

Tots aquests casos són l’exemple més clar d’actituds colonials en què els de sempre, molt sorollosos, ens volen imposar la seua llengua. Els qui estan en contra del plurilingüisme perquè una societat inculta és més fàcil de dirigir i espoliar, els qui estan en contra de posar el senyal o els noms dels carrers en valencià o de canviar les nomenclatures franquistes de les plaques. Els qui no volen complir la llei de memòria històrica, sí, els de sempre. Doncs a tots eixos jo els dic “Prou”. Els dic que el poble valencià no es quedarà impassible davant dels atacs de tots aquells (anti) valencians que odien totes aquelles coses que nosaltres tant estimem: les nostres arrels.
David Casanova

@dbenlloch

L’altre dia jo somiava

L’altre dia jo somiava que viatjava fins a Berlín (Alemanya) a passar uns dies de vacances. I és que no haguera pogut escollir un destí millor. Recorde passejar pels carrers plens de vida de Berlín i visitar la Porta de Brandenburg i el Reichstag. Tot meravellós fins que observe a dalt del tot de la Porta de Brandenburg una esvàstica (Hakenkreuz) nazi i, el mateix passa a la fatxada del Reichstag amb l’àguila (Parteiadler) del Partit Nacional Socialista d’Adolf Hitler.
De sobte comence a sentir un fort soroll al carrer, em gire a veure el que passa i, observe horroritzat desfilar a un grup de camises pruna amb simbologia nazi, corejant càntics racistes i homòfobs en direcció al mausoleu de Hitler per retre-li homenatge. Tot açò davant de centenars de turistes sorpresos que s’ho miren entre el fàstic i la sorpresa. De seguida em desperte amb un fort crit i observe tranquil·litzat que estic al llit de ma casa. -” encara sort que tot ha sigut un malson i, el feixisme està soterrat a tota Europa”. No puc continuar dormint i m’alce a prendre’m una infusió, encenc la televisió i veig a les notícies del 3/24 que en un poble del sud del País Valencià, un grup de veïns i veïnes fan guàrdia dia i nit, perquè no puguen retirar una creu dedicada als morts del bàndol colpista. Intente pessigar-me per si encara estic adormit i, comprove que malauradament, estic ben despert.

El de Callosa de Segura (Baix Segura) no és un cas aïllat, malauradament és un fet habitual a tot l’Estat espanyol. També a Castelló (Plana Alta) l’ajuntament està treballant per retirar la creu franquista del Parc Ribalta i s’està trobant amb nostàlgics del Franquisme que s’oposen. Som molt conscients que la retirada d’aquests monuments no són atacs a ninguna religió (com volen fer veure ells per desviar l’atenció), són atacs a tot allò que representen. Aquells partidaris dels qui van pintar la història d’un estat de blanc i negre al llarg de 40 interminables anys, estan molt presents a la nostra societat. I no ens enganyem, estan tan presents perquè l’estat de dret els ho ha permés: L’incompliment sistemàtic de la llei de memòria història aprovada després de més de trenta anys de la mort del dictador. Les subvencions amb diners públics a la fundació Francisco Franco. La paralització per part de la “justícia” de la retirada de simbologia franquista.


L’acceptació de tindre un lloc de culte del feixisme, construït amb la sang de tots aquells que van lluitar en contra del feixisme i per la llibertat. Però sobretot, per la més gran de les vergonyes, tots eixos milers i milers de soldats republicans enterrats en cunetes i foses comunes que fan que l’Estat espanyol siga per darrere de Camboia, l’Estat que més morts en fosses comuns té.

No és qüestió de reobrir les ferides sinó de tancar-les. L’any 78 no es va voler trencar amb el franquisme per por de perdre privilegis els mateixos de sempre, al contrari que altres països europeus amb règims feixistes com Itàlia o l’abans esmentada, Alemanya.

Tanquem les ferides d’una vegada per totes, complim amb la llei de memòria històrica, trenquem amb el franquisme i ajudem a totes eixes famílies que en ple segle XXI tenen als seus familiars soterrats a una cuneta.

Com diu eixa Malaguenya de Barxeta que tant m’agrada, “L’altre dia jo somiava, que ja era realitat, un món sense violència, ple d’amor i llibertat”.
David Casanova

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDplana_Arc

La Monarquia i la realitat

Aquests dies estem vivint el que podríem descriure com una autèntica rentada de cara de la monarquia espanyola.

Després dels desafortunats discursos del rei Felip VI, tant el de després dels actes violents de l’1 d’octubre per part de les forces de l’Estat com del tradicional missatge nadalenc -en cap dels dos discursos va esmentar els atacs de la policia i la guàrdia civil a la gent pacífica i indefensa, que tan sols desitjaven anar a votar-, quan, a més a més, s’ompli la boca amb la paraula democràcia, quan precisament ell sap que l’elecció del seu càrrec com a cap de l’Estat és de tot menys democràtica.

Estic molt fart d’eixos vídeos que ha publicat al llarg d’aquesta setmana la casa reial en els quals intenten fer veure una família reial propera a la gent. Però de veres es pensen que la ciutadania de l’Estat menja en vaixelles de tres plats una simple sopa servida per cambreres? Però en quin mon viuen? Jo els ho diré: regnen un Estat on més de dos milions de famílies estan en risc d’exclusió social i on el 20% de la població està a l’atur i molts d’ells, majors de 50 anys, sense cap perspectiva de trobar treball.

 Regnen un Estat que, mentre la seua filla té un sou de més de cent mil euros anuals i el pare li concedeix el “Toisó d’Or”, hi ha un 29,9% de pobresa infantil. Regnen un Estat en què, segons la Constitució, tots som iguals davant la llei i, en canvi, veiem diferents Borbons amb condemnes fermes gaudint de la vida per platges paradisíaques.

 Eixa mateixa constitució diu que cap ciutadà o ciutadana ha de tindre privilegis respecte a altres, però una important quantitat de diners públics, van destinats a la manutenció de la família reial. És just això? És just un Estat monàrquic elegit per un dictador vencedor d’una guerra posterior a un colp d’Estat?

 Des d’ací respecte totalment els partidaris i les partidàries d’un Estat monàrquic, però això és una cosa que ha de decidir el poble i no un règim que va segrestar la llibertat dels nostres pares i iaios al llarg de 40 interminables anys. La vertadera democràcia és aquella en la qual el poble pot decidir en tot allò que vol i, en aquest cas, el model d’Estat que desitja. Perquè democràcia és decidir.

 

David Casanova

@dbenlloch 

La meua llengua no es toca

 Les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc se celebren des de fa 22 anys als diferents pobles que envolten l’arc romà de Cabanes. Intenten ser un aparador cultural dels pobles del nord de la Plana Alta. En aquestes Jornades trobaràs cultura, art, gastronomia, esport i també, com no podria ser d’una altra manera, reivindicació. En definitiva… una part del passat, present i futur dels nostres pobles al llarg de tot un cap de setmana amb exposicions, conferències, comunicacions, tasts gastronòmics, etc.


En les darreres Jornades celebrades a Vilafamés el darrer cap de setmana vam poder veure, malauradament, el nacionalisme espanyol més ultra i caspós.

No fa falta dir que la llengua majoritària a les Jornades és el valencià. La comarca té prop d’un 100% de parlants en aquesta llengua. En la cloenda de l’acte inaugural amb la sala de gom a gom, els alcaldes dels pobles de la zona a més de la presència de Vicent Climent, rector de la universitat Jaume I de Castelló (UJI), una senyora es va alçar indignada perquè no havia entés res de res. Aquesta senyora (castellanoparlant) nascuda a Salamanca i resident des de fa un temps a Vilafamés deia que no ens entenia i exigia que emprarem el castellà. No prou amb açò, l’endemà, a les portes del saló d’actes i abans de dir que marxava i que mai més no tornaria a participar en aquests actes (entre moltes altres coses que va comentar) em vaig sentir aclaparat quan ens va assegurar que adoctrinàvem els nostres fills parlant-los valencià. Sí, heu llegit bé. Aquesta senyora, que com he dit abans representa el nacionalisme espanyol excloent, radical, caspós i que considera que no hi ha més llengües que la seua ni més països que el seu, creu que per parlar als nostres fills i filles la nostra llengua materna (la llengua que hem aprés dels nostres avis i àvies, la llengua del “tio canya”) estem adoctrinant. Crec que ja hi ha prou d’aguantar menyspreus a més d’atacs a la nostra cultura i a la nostra llengua. Penseu quan passen aquestes coses en uns altres ambients amb gent que té menys consciència que nosaltres (els assistents a les Jornades) en la defensa d’allò que és nostre. En aquests casos directament s’intenta satisfer a aquestes persones parlant-los castellà. I així a poc a poc i sense adonar-nos, estem signant la sentència de mort d’una llengua usada en un territori per més de deu milions de persones. Una llengua que ha de lluitar per sobreviure amb una altra majoritària al nostre entorn com és el castellà. No és que siga dolent parlar castellà. Com més llengües es dominen millor. Ara bé, hem de saber que la llengua és una eina de comunicació i que dues persones poden parlar la que consideren adient, per molt que siguen diferents i sempre que es puguen comunicar. Hem de fer l’esforç d’ajudar a qui ve de fora perquè entenga i parle valencià. Això implica no deixar d’emprar-lo perquè en cas contrari les persones forasteres que viuen tota la vida ací ens fan canviar la llengua per adreçar-nos a elles.

Fa uns mesos vaig tindre una discussió amb uns amics perquè creien que nosaltres hem d’adaptar-nos als forasters i no al contrari. Crec que qui ve de fora s’ha d’adaptar en tots els àmbits, ja siga socialment i cultural com també des del punt de vista lingüístic. Malauradament la situació que vivim dura massa temps. Qui sap si prendrem consciència algun dia del gran tresor que tenim abans d’arriscar-nos a fer desaparéixer la nostra llengua.

L’auge dels atacs dels nacionalistes espanyols envers el valencià i la nostra cultura ve propiciat, entre altres coses, per les diferents polítiques de partits com el Partit Popular i Ciutadans al País Valencià. Polítiques que, en el cas dels populars, estan fetes per aconseguir rèdit polític acusant el Consell de catalanistes i sembrant una llavor dient que seguim el camí de les tesis independentistes. En relació a Ciutadans, o com els he nomenat en altes articles “CiuTadanos”, que fan polítiques centralistes i antinacionalistes (valencianes és clar) i jutgen fins i tot als professionals de l’ensenyament quan els acusen d’adoctrinament, com fa aquesta senyora de Vilafamés. Hem de rebutjar totes aquelles persones que intenten soscavar la nostra personalitat que malgrat tot continua sent: Som i serem!!

Des de l’Assemblea Decidim-Plana de l’Arc treballem per la defensa de la nostra identitat, la nostra llengua i el nostre país.

Perquè nosaltres decidim qui som.

Et convide a participar amb nosaltres de la construcció d’una comarca més nostra, més respectuosa, transversal i igualitària on els valors del valencianisme predominen i així poder defensar d’aquesta manera les nostres senyes d’identitat.

 

Fes-te soci/a

 

David Casanova i Artero

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDplana_Arc

El Dret a Decidir de Catalunya 

Era l’any 2003 quan Zapatero va dir que recolzaria l’estatut que aprovara el parlament de Catalunya i no ho va fer. Va mentir i ho va reconéixer en una entrevista fa pocs anys. El Constitucional espanyol el va tombar per uns punts que eren els mateixos que sí va aprovar de l’estatut andalús. Les inversions a Catalunya eren insuficients. Els pressupostos generals de l’Estat (PGE) menyspreaven contínuament tot el territori i els qui fins aleshores no s’havien posicionat mai com a independentistes ho van fer.Estic parlant de l’antiga Convergència que amb el suport d’Esquerra Republicana van convocar un referèndum, amb el nom de consulta, per al 9 de novembre del 2014.

El poble de Catalunya va votar majoritàriament sí, però l’Estat Espanyol no li va donar gens d’importància. Cada vegada les diades nacionals de l’11 de setembre eren més nombroses. Més i més gent inundava els carrers reclamant el dret a decidir i les principals forces catalanes van pactar per fer una llista independentista unitària. El nacionalisme conservador reanomenat com a Partit Demòcrata Català (PDCat) i Esquerra Republicana (ERC) van anar a les eleccions autonòmiques del 2015 en una llista unitària amb el nom de Junts pel Sí. La intenció era que el poble català mostrara la seua opinió envers la independència en unes eleccions plebiscitàries. L’electorat va votar majoritàriament independència, ja que Junts pel Sí amb el suport de la CUP aconseguiren la majoria parlamentària. Les conclusions del govern de l’Estat van ser que la majoria parlamentària no representava la majoria popular. El full de ruta del govern de la Generalitat va ser, com hem comprovat, convocar un referèndum en un termini de 18 mesos.

El darrer 1 d’octubre el poble català va eixir en tromba a decidir el seu futur. A decidir democràticament quin país volen construir per a les generacions venidores i ho van fer de la manera més democràtica que es pot fer, amb un referèndum. El darrer 1 d’octubre el poble català va demostrar al món sencer les ànsies de la llibertat que anhela. Malgrat totes les traves i impediments per part del govern de Mariano Rajoy i del Tribunal Constitucional, que menja de les seues mans, el poble de Catalunya va eixir a exercir el seu Dret a Decidir. Ho va fer malgrat la brutal repressió de les forces de l’Estat Espanyol que es van dedicar al llarg de tota la jornada electoral a provocar el caos i estomacar a homes, dones, iaios i iaies, tot el perill que representaven els quals era el de posar el seu vot a una urna.

El sentiment a Catalunya va molt més enllà d’això de “l’Espanya ens robà”. Qui es pense que tot açò és sols una crisi política on tan sols els polítics tenen la culpa, s’equivoca de totes totes. Tot el que estem vivint els darrers dies és l’exemple d’un sentiment de país, un sentiment de germanor, un sentiment de cansament de formar part d’un estat on hi ha territoris de primera i uns de segona, un sentiment de voler decidir el futur i construir una república transversal, igualitària, sense ombres del franquisme i morts a les cunetes. Una república on la gent no vaja a les casernes de la guàrdia civil a encoratjar i cridar “a por ellos” a uns cossos paramilitars que van cap a un país on es trobaran vots i no armes. Una república on no xiulen als jugadors de futbol que ploren per la desmesurada força de la policia…. En definitiva, una república on tothom puga viure sense por a parlar la seua llengua o a defensar la seua cultura i que els ultranacionalistes espanyols no els pregunten el que posa en el seu DNI.


El Govern de l’Estat Espanyol no pot ignorar ni reprimir la voluntat de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes. Cal buscar solucions i no girar-se d’esquena a la voluntat de milions de catalans i catalanes que l’única cosa que volen és decidir. Que tot açò s’haguera pogut fer d’una altra manera? És possible, però de quina altra manera? Des d’un costat s’ha volgut negociar, des de l’altre no. Unes hores abans de l’1 d’octubre des d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional van escriure una carta oberta al president espanyol demanant-li que si s’avenia a negociar, no hi hauria referèndum. La contestació va ser novament no. Què s’ha de fer des de la Generalitat si el govern de l’Estat es nega a escoltar el poble de Catalunya? Doncs això, un referèndum vinculant. Quin percentatge de catalans i catalanes hagueren anat a votar si les forces de l’estat no hagueren precintat escoles o no s’hagueren endut urnes? Segurament molt més del 60% de l’electorat. Què té a fer ara el Govern? Continuar pregant a un mur? Doncs no… fer efectiu els resultats aconseguits al referèndum i per fi constituir la República Catalana.
David Casanova

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc