Prou agressions al territori

En els darrers mesos pareix que definitivament la societat està adonant-se cada vegada més, de la necessitat d’acabar amb aquelles energies fòssils, contaminants i destructives per al medi ambient. El canvi climàtic i les seues conseqüències fan que de manera urgent, assolim el canvi a tecnologies renovables i respectuoses per al planeta. Malauradament, també estem comprovant que aquest canvi està sent utilitzat com una nova oportunitat per al capitalisme extractiu.

Darrerament, són molts els megaprojectes d’instal·lacions de camps solars que sí, és energia renovable, però a la vegada promouen una producció concentrada i poden tindre efectes devastadors sobre el territori per l’impacte de les mateixes instal·lacions, i de vials i d’instal·lacions auxiliars inclosos en els projectes, que suposen l’ocupació de terrenys agrícoles productius i danys paisatgístics

Escric açò arran del que estem vivint actualment amb la intenció de l’empresa semi pública Red Eléctrica de España d’instal·lar una línia de molt alta tensió que passarà a menys de 100 m d’alguns habitatges, sense respectar la Resolució 1.815 del Consell d’Europa ni el principi de precaució establert per la possible afecció dels camps electromagnètics sobre la salut de les persones. Una empresa amb un 80% de capital privat amb grups inversors internacionals com Blackrock, Fidelity International o Lazard Asset Management, a més a més de capital provinent d’algunes d’eixes 150 famílies que controlen l’economia de l’estat i l’IBEX 35.

El futur tampoc pareix esperançador amb el projecte de construcció de camps solars al llarg i ample de la Plana de l’Arc. I és que estem sent testimonis d’importants modificacions del sistema energètic valencià sense tindre la possibilitat d’intervenir en la presa de decisions. Tant els projectes actuals com els venidors, són propostes de grans grups econòmics aliens al país que fan ús del nostre territori sense cap consideració al nostre territori.

Fa uns mesos el meu grup municipal a l’Ajuntament de Cabanes (la Plana Alta), vam presentar una moció per tractar d’aturar tot el desgavell que suposa la MAT, moció que malauradament servirà de poc davant la limitació de la competència de les nostres institucions. El fet que les decisions sobre les fonts de generació d’energia al nostre país estiguen en mans de l’Estat Espanyol i no del poble valencià, que deuria ser sobirà a l’hora de tractar temes tan importants, és un exemple més de l´abús que s’imposa al nostre poble des de fa molt de temps.

Des de decidim fa anys que treballem per la possibilitat de ser un subjecte polític, per poder decidir sobre tot el sistema energètic, per poder decidir sobre el nostre futur.

Des d’ací voldria donar l’enhorabona a tots els companys i companyes de la Plataforma No a la MAT, que ahir van aconseguir organitzar una gran mobilització per reivindicar el nostre territori davant l’especulació del territori.

Són molts els exemples arreu del país dels moviments de grans empreses per a prendre posicions amb el negoci que s’obri al voltant dels plans de transició energètica, però amb exemples com els d’ahir amb l’oposició del poble organitzat, presentarem batalla en contra de l’especulació i els interessos del capital.

David Casanova @dbenlloch

Coordinador Decidim Comarques del Nord

Portaveu Units pel Poble-Compromís Cabanes

Diumenge ens juguem el futur. #Imparables

Que novament es torne a parlar sobre el finançament valencià a la campanya electoral és sinònim de què no ha servit de res tots aquestos anys d’aferrar-se a la voluntat d’uns quants d’ofrenar noves glòries a Espanya.

He seguit amb antenció tots i cadascun dels debats televisius que han fet els candidats i les candidates a les Corts, Congrés i Senat, i l’únic partit que ha parlat en clau valenciana ha segut Compromis. Torne ha repetir, Compromis ha segut la única formació que ha volgut posar d’amunt la taula, la realitat del poble valencià.

I és que segons l’informe d’exclusió i desenvolupament social publicat per la fundació Foessa l’any 2014, el País Valencià ocupava el lloc número vuit de les regions de l’Estat amb les rendes més baixes i la taxa de pobresa arribava a l’escandalosa xifra del 31,07% de la població. Quant Compromis va arribar al govern l’any 2015, es va trobar un país trencat, un país desfet per la mala gestió i la corrupció del Partit Popular.

I a tot açò hi ha que sumar-li que l’Estat espanyol ens ha maltractat, sistemàticament i de manera continuada, les darreres dècades. I és què cada any les valencianes i els valencians deixem de rebre per part de l’estat aproximadament uns 6.000 milions d’euros, una xifra que fa posar els pèls de punta. Imagineu-vos tot el treball que podríem crear amb aquests diners o com podríem millorar la nostra sanitat pública, construir més centres hospitalaris o rebaixar les llistes d’espera. Fins i tot podríem aconseguir que els nostres fills deixaren d’una vegada per totes d’estudiar en barracons! Com podrien canviar les coses si simplement ens adonarem que tots aquests anys d’ofrenar a un Estat, que ens ha menyspreat sistemàticament, no ha servit de res.

Som el darrer territori de tot l’Estat quant a finançament i això és un fet que no deuríem passar per alt. La gent deuria saber que quan el posen en una llista d’espera de sis mesos per a fer-se una ressonància magnètica perquè té problemes al genoll, és a causa de l’infrafinançament. Doncs a pesar de tot açò, personatges com Santiago Abascal, encara tenen l’osadia de vindre a València, i davant d’una enorme massa de gent que sols veu banderes i poc més, dir que hem de tornar a ofrenar noves glòries a Espanya. D’on collons les hem d’ofrenar les noves glòries, si ja hem ofrenat tot el què teníem? Veient els darrers debats a la televisió pública valenciana, (la mateixa que vol tancar Toni Cantó, no perquè crega que no és necessària, simplement per una estratègia d’enfrontament i crear crispació entre pobles per amagar les seues vergonyes), el Partit Popular i Ciutadans sols saben parlar en clau espanyola, obviant la nostra realitat. Els mateixos i les mateixes que es consideren molt valencians i valencianes, però que creuen que la llengua pròpia del poble valencià no és prou important per utilitzar-la en un debat televisiu. Els mateixos i les mateixes que després d’anys i anys de servei als partits PSOE-PP-Cs, els envien a Brussel•les a una retirada daurada a canvi de 8 mil euros mensuals, ha votar en contra de la citricultura valenciana.

Doncs NO, eixos partits no ens representen, perquè polítics com Jordi Sebastià a Bruseles, Carles Mulet al Senat, Marta Sorlí al Congrés i molts més com ells i elles, han treballat de valent pel poble i per al poble valencià, i han de continuar fent-ho per continuar amb el canvi engegat fa ara 4 anys. Per cert, al debat de candidats i candidates d’ahir a la televisió pública, va quedar clar que Mònica Oltra ha de ser la propera presidenta de la Generalitat. Em va agradar molt també Dalmau i em va decepcionar moltíssim el poc nivell que va oferir Ximo Puig, espès, poca traça i amb poca credibilitat. Bonig el de sempre i de Cantó millor no parlar. On s’ha posat el pobre xic amb tan poc de nivell?.

David Casanova

@dbenlloch #Imparables

Els populismes perillosos

Tenim un problema i ho hem de reconèixer. A dia d’avui, pareix més clar que mai que a les Corts Valencianes, l’òrgan legislatiu de la Generalitat Valenciana, hi haurà un partit d’extrema dreta, franquista, racista, xenòfob, etc. I és que, a diferència dels altres dos partits de dretes, en els quals alguns dels seus sectors o corrents internes poden pensar molt semblant al partit ultracatòlic, aquests no callen, aquests, els de VOX, ho diuen i molt fort.

Perquè dir eslògans en l’actualitat com “los españoles primero” és el mateix que dir fa 50 anys “Una, grande y libre“. Perquè dir que el problema de la situació social, econòmica o laboral son els immigrants és repetir la història de fa 80 anys.

Hem de reconèixer que, des de l’esquerra, no hem sabut transmetre els discurs oportú, no hem sabut construir eixe missatge senzill que puga arribar a eixa part de la ciutadania on sí que han sabut arribar els populistes d’Abascal. I no vull dir amb tot açò que haguérem de crear nosaltres també un discurs populista. Tant el partit d’Abascal, com fins i tot Casado i Rivera, han utilitzat els immigrants per aconseguir vots de manera fàcil, mentint amb les ajudes que rep aquest col·lectiu. Però en cap cas han aportat una sola dada, i és que les dades del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social són clares: no hi ha cap tipus d’ajuda que depenga de la nacionalitat, la procedència, l’ètnia o la religió. Les ajudes no es donen per això, es donen pels barems de les necessitats socials, i la mitjana estatal és d’un 70% a espanyols i un 30% a immigrants.

Fa uns dies, i per qüestions laborals, vaig formar part d’un grup de persones que són el més clar exemple de deriva ignorant cap a les posicions populistes i d’extrema dreta. Gent de carrer, treballadora i acollidora com jo, però políticament parlant, inculta, molt inculta.

No cal dir què opinaven del poble de Catalunya i la seua lluita cap a la llibertat, la resposta és ben sabuda, depenent dels diferents col·lectius. Doncs aquest col·lectiu, el de les persones que tan sols els preocupa tindre una faena estable, poder fer-se unes cerveses després de la faena i poc més, i que els importa poc o no res les injustícies socials o nacionals, representa un alt percentatge de l’electorat. Aquest col·lectiu que reconeix obertament que s’informen poc o res en els mitjans de comunicació i, fins i tot, alguns d’ells reconeixen que poden ser manipulats pels propis mitjans, són als qui no hem sabut arribar en el nostre discurs. Aquest ample col·lectiu que pensa que, a causa dels immigrants d’altres religions, els governants actuals volen eliminar la religió catòlica. No pensen que la Constitució diu que l’Estat espanyol ha de ser laic i que cap religió predomina per damunt de la resta. En definitiva, la culpa, dels jueus…, vull dir, dels immigrants. Aquest ample col·lectiu que pensa que els actuals governants volen acabar amb la caça, per exemple, i no que volen protegir a les espècies per evitar la seua desaparició.

En poc de temps, hem passat de parlar de pensions, sanitat o educació a parlar de banderes i a veure quin dels tres partits és més patriota i té la bandera més gran. Els mateixos que no volien saber res de la llei de memòria històrica, perquè no interessava a la ciutadania, parlen ara de la tan necessària “unidad de España”.

L’avançament unilateral per part del PSPV de les eleccions a la Generalitat Valenciana tampoc ajuda. Una decisió presa per Ximo Puig sense contar amb el vist i plau dels seus socis del botànic. Espere que el poble valencià siga conscient del que ens juguem d’ací poc més d’un mes, i que vaja a votar sabent tot el que necessita saber i el que més li convinga, fugint de les proclames del vot útil d’uns i el perillós populisme per a ignorants d’altres.

David Casanova @dbenlloch

L’estime perquè és meua

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

Aquest senyor vol fer del castellà la llengua vehicular a tot l’Estat, perquè creu o realment vol creure que hi ha xiquets i xiquetes que no l’aprenen a l’escola. Vol crear la falsa notícia que el castellà està en perill, quan jo no conec ningú -repetisc: ningú- que no sàpiga parlar castellà. En canvi, el que sí que és cert i fàcilment demostrable són els milers de valencians i valencianes que no saben parlar la meua llengua. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig escoltar una conversa entre nouvingudes en què parlaven que no els agradava el valencià i, per tant, es negaven a aprendre’l. Aleshores jo pensava: on està el meu dret que marca l’estatut d’autonomia que la llengua valenciana és la llengua pròpia i oficial del País Valencià i que tots els valencians i valencianes tenen dret a conéixer-la, utilitzar-la i a rebre’n l’ensenyament oportú? Si hi ha persones que es neguen a aprendre valencià, no podré utilitzar-la lliurement arreu del territori; en canvi, amb el castellà no tindré absolutament cap problema.

Però la seua estratègia la tenen clara: utilitzar el fantasma independentista per enfrontar i dividir els pobles, utilitzar les diferents llengües oficials de l’Estat com el principal problema. Atacant els defensors de les cultures i llengües de les nacionalitats històriques de l’Estat, des del seu ultranacionalisme, que, a diferència dels qui sempre ens hem mostrat oberts, respectuosos i acollidors, si que és molt perillós.

Ens volen tornar a l’Espanya de blanc i negre, una “España grande y libre” amb una societat dòcil, ignorant i inculta; però, per damunt de tot, monolingüe. Que la “lengua del imperio” siga la dominant, obviant les diferents llengües, cultures i sensibilitats d’un Estat que cada vegada ens fan odiar més. Dia rere dia és més evident que la nostra idiosincràsia com a poble serà l’arma més utilitzada dins la guerra de la dreta i l’extrema dreta per aconseguir captar eixe vot que en gran mesurada prové de la ignorància més recalcitrant.

Si no treballem per un model plurilingüe, no podran mai els nostres fills i filles ser competents en les dues llengües oficials i, això, pot significar que tots els esforços que portem a terme diferents entitats del país en la defensa i normalització de la nostra llengua puguen quedar en no res.

David Casanova @dbenlloch

Decidim-Comarques Nord @DaDplana_Arc

Les aules seran sempre nostres

Les aules seran sempre nostres és una crítica a aquells que de manera infundada, denuncien l’adoctrinamnet a les aules del País Valencià.

Em pregunte què passaria si un dia anara a qualsevol col·legi de l’ESO del País Valencià i començara a preguntar a les alumnes sobre el segle d’or de la literatura valenciana o sobre fets que van canviar la història del nostre país com ara la batalla d’Almansa a la Guerra de Successió? Redissenyaré la pregunta canviant els fets històrics. Què passaria si un dia anara a qualsevol col·legi de l’ESO del País Valencià i començara a preguntar als alumnes sobre el segle d’or de la literatura castellana o per fets que van canviar de manera transcendental la història de Castella? De ben segur que les respostes serien totalment diferents. I és per això que per una vegada, i sense que servisca de precedent, diré ben alt i clar que estic d’acord amb Begoña Carrasco (portaveu popular a l’ajuntament de Castelló), amb Albert Rivera i fins i tot amb Inés Arrimadas en la seua particular croada contra l’adoctrinament a l’educació pública.

No hi ha altra que agafar-s’ho amb ironia. Malauradament és ben sabut que la història l’han escrita sempre els vencedors, per la qual cosa, s’escriu d’acord a la seua conveniència. Pocs dies enrere llegia una enquesta sobre la derrota dels nazis a Berlín a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. La mateixa enquesta que van fer a mitjans del darrer segle XX on la majoria de la població mundial donava als soviètics major esforç i protagonisme per acabar amb el nazisme. En l’actualitat es capgiraven els resultats, considerant que van ser els americans els qui van liderar l’ofensiva.

De la mateixa manera, una cosa semblant ha passat a l’estat espanyol ja no sols al llarg de 40 anys de dictadura, sinó també durant els següents –mal anomenats– anys de la ‘transició democràtica’ fins a arribar als nostres dies, quan el llarg recorregut del blanqueig del franquisme suposa que encara hui trobem una multitud dels seus símbols tant en edificis públics com en altres no tan públics, mentre que milers de persones, per l’únic ‘delicte’ que de lluitar per la llibertat i aturar el feixisme, es troben soterrades en cunetes i fosses comunes d’arreu de l’Estat. Però a allò que anava, l’adoctrinament a les aules que denuncien tant el Partido Popular com Ciudadanos és un adoctrinament que té com a conseqüència que un percentatge altíssim de valencians i valencianes no sàpiguen escriure la llengua en la qual estimen, pensen i parlen.

Com pot ser que per aquesta gent ensenyar la llengua del poble, la mateixa en la qual ens parlen els nostres pares i els nostres ‘uelos’ siga adoctrinament? El veritable adoctrinament és maltractar-la com porten fent-ho sistemàticament des de fa més de tres-cents anys. Com pot ser que educar en la nostra pròpia història, des de Jaume I, passant per Joanot Martorell fins a Vicent Andrés i Estellés, o parlar de l’abolició dels nostres furs per just dret de conquesta, de la barbàrie de les tropes borbòniques en el seu camí cap al nord, alhora que saquejaven, cremaven i arrasaven ciutats com Xàtiva o Vila-real siga adoctrinar? Obviar aquestes realitats històriques sí que ho és. Parlar del fet que ‘en el gran imperio castellano nunca se ponía el sol’, de la conquesta de les Amèriques i del seu segle d’or és molt lícit, però si amagues l’altra part de la història, la nostra, aleshores sí que estàs adoctrinant.

Quan des del Consell i des de moltes entitats valencianistes com Decidim, a la qual pertanc, tractem de treballar perquè a poc a poc es puga revertir aquesta anomalia democràtica, n’hi ha que es mostren contraris –alguns per pura estratègia electoral i altres pel seu fanatisme nacionalcatòlic donat que no ho volen, no siga que el poble valencià òbriga els ulls, conega el seu passat i comence a fer-se una sèrie de preguntes incòmodes per a l'”establishment”.

David Casanova

Coordinador Decidim-Comarques Nord

@Dbenlloch

Discurs II Assemblea Nacional Decidim

Assemblea Nacional, Xàtiva, febrer 2019

Bon dia a tothom, jo com a coordinador de l’assemblea de Decidim a les Comarques del nord tan sols vull transmetre unes paraules d’optimisme, unes paraules d’esperança, perquè crec que a dia d’avui, amb els temps que corren i veient l’actual panorama polític tant a nivell nacional com estatal i internacional, amb els auges de l’extrema dreta i els seus populismes demagògics, és més

necessària que mai una entitat com la nostra, una plataforma que siga capaç de crear eixe moviment transversal de la ciutadania, convertint-la amb una ciutadania critica amb els seus dirigents, una ciutadania reivindicativa amb la manca de les llibertats individuals i col·lectives ocasionades pel règim del 78.

Mireu, el principi d’autodeterminació dels pobles està reconegut a la carta de les Nacions Unides i en els Pactes internacionals sobre els drets polítics i civils i sobre els drets econòmics, culturals i socials.

Aleshores tindria que ser del tot inviable i fins i tot anticonstitucional que el poble no tinguera dret a dir el que vol ser com a poble i el que pensa com a poble dins del marc d’una presumpta democràcia, i dic presumpta per que no d’eixa de ser aixó, una presumpta democràcia amb un govern que ignora l’opinió del poble en temes tant importants com el dret a decidir o l’autodeterminació. I és ahí on entra en joc la Plataforma a nivell nacional. Plataforma creada per la necessitat de créixer individualment, col·lectivament i com a país, creant les condicions materials i socials per que el País Valencià puga exercir el seu Dret a Decidir. I és eixe l’objectiu, el Dret a Decidir del País Valencià com a subjecte polític. Perquè creiem que tenim eixe dret, el dret a Decidir que volem ser com a poble i quin futur volem deixar a les nostres filles i als nostres nets. La lluita pels drets de la ciutadania és la lluita pels drets nacionals, i uns i altres sols poden ser assolits per vies democràtiques. L’estat espanyol té por dels pobles que no controla i envers els quals mostra la seua pitjor cara, la més reaccionària i la més violenta. Ens han volgut eliminar com a poble, esborrant la nostra memòria i assegurant-se de que mai tindrem capacitat de decidir sobre el nostre propi futur. Però no ho han aconseguit a pesar de tots els esforços que han fet al llarg dels darrers anys.

El proper mes de maig farà dos anys que es va crear l’assemblea a les Comarques del Nord, perquè vam observar la necessitat de poder ampliar les nostres metes, de poder anar més enllà, de poder construir un marc d’unió als nostres pobles i a les nostres comarques del nord del país. Em anat poc a poc, com supose la majoria d’entitats de nova creació, però així i tot, ens estem convertint en capdavanters en els moviments reivindicatius a les nostres comarques.

Som una assemblea transversal amb l’objectiu primordial de treballar per la vertebració dels nostres pobles. I volem ser això, un eix vertebrador i arribar allà on els partits polítics per diferents raons no ho poden fer, fer de visagra amb cadascun d’ells per aconseguir un territori millor per a tots.

Volem defensar unes comarques lliures de fraking, ja que sabeu que aquesta amenaça encara està latent a les comarques de l’Alt Maestrat i els ports. Un territori en general i un litoral en particular net, sense especuladors i presons de formigó, i açò ho dic ja no sols pel que ha passat, sinó també pel que pot passar a les costes del nord de la plana i sud del baix Maestrat amb empreses que fomenten Pais destructius com els de Marina D’or. Volem una educació de qualitat, làica, inclusiva, integradora i en valencià. També per als pobles del nostre interior com per exemple les Useres a l’Alcalaten que estan peleant per poder tindre l’escola que mereixen. Volem també al nord, com al conjunt del país, la gratuïtat de l’AP7, però també l’ampliació de la CV10 per que els nostres pobles de l’interior puguen estar vertebrats i aixi evitar la seua despoblació i per consecuencia la seua desaparició. Volem un conveni de la ceràmica digne, perquè els treballadors i treballadores del sector ho mereixen. Ja esta bé de sous precaris i jornades laborals interminables que l’únic que fan és l’empobriment de la classe obrera mentres totes eixes grans famílies del triangle ceràmic a la plana baixa s’enriqueixen. Volem un preu digne per a la taronja, eliminar a tots eixos intermediaris que s’omplin les butxaques, mentres paguen uns pocs cèntims als nostres llauradors. Volem un finançament just i la reparació del deute històric. Acabar amb l’infrafinançament que tant malmesa deixa l’economia del nostre poble. Volem moltes, moltes coses. Perquè crec que ja està be d’ofrenar, que ara és la nostra hora, l’hora del Dret a Decidir.

Però també tenim clar que aquest projecte no serà possible sense vosaltres. Serà un camí llarg i ple d’entrebancs, però és que ningú va dir que seria fàcil. Tenim una gran prova per davant, i totes juntes, amb força i determinació sense ningun dubte, la podrem assolir.

David Casanova

Coordinador Decidim-Comarques Nord

@dbenlloch

De que serveix el valencià?

“Ah!, si cada home estimes amb tot cor la seua terra, les seues tradicions, la seua llengua, cadascú al seu lloc, com en una orquestra. Quin acord s’obtindria…”

Pau Casals

La meua llengua no és ni millor ni pitjor que les altres, és simplement la meua.

Quina sensació més desagradable vaig tenir l’altre dia, en una conversa amb un grup de companys de faena aparentment tranquil·la, en un principi, però que, en un segon, la tranquil·litat es va esvair i els crits sense arguments van dominar la discussió.

El motiu? Les polítiques lingüístiques del Consell en l’educació pública.

Els seus arguments: els xiquets i xiquetes no aprenen el castellà a l’escola. De què serveix el valencià fora del nostre país. O el més surrealista de tots: si ensenyen a dir turmell a la meua filla, quan vaja a la universitat no sabrà què és un “tobillo”.

Quant els expliques que, per llei, en totes les escoles del país hi ha un mínim d’hores lectives del 25% de valencià, castellà i anglès obligatòriament, aleshores, a falta d’arguments per a debatre, comencen amb els crits i les males maneres: “Nos estan adoctrinando como en Catalunya, nos imponen el valenciano” i fins i tot el “prohibido prohibir”, que encara a hores d’ara no sé el que vol dir.

Abans que començaren els crits, vaig intentar dir-los que la meua és una llengua que es parla des de fa segles; per la qual cosa no es pot imposar una cosa que és pròpia, una cosa que és nostra. O és que s’imposen les ciències, les matemàtiques o la musica en l’educació?

Contestant a la pregunta de l’enunciat, per a què serveix el valencià?

Doncs per a moltes coses, perquè una llengua és una manera d’estructurar el pensament, de cohesionar una societat, és una eina de comunicació. La llengua és una eina bàsica per al coneixement i transmissió de la cultura, els costums i les tradicions d’un poble, el nostre poble.

En aquesta legislatura, el Consell ha aprovat la llei del plurilingüisme, la qual permetrà que els nostres xiquets i xiquetes isquen de l’escola dominant el valencià, el castellà i l’anglès, fet que les generacions més majors no hem tingut la sort que ens passara, que poguérem aprendre la nostra llengua a les escoles, llevat en alguns casos d’una sola assignatura, llengua valenciana.

L’augment dels atacs dels nacionalistes espanyols envers el valencià i la nostra cultura ve propiciat, entre altres coses, per les diferents polítiques de partits com el Partit Popular i Ciutadans al País Valencià. Polítiques que, en el cas dels populars, estan fetes per aconseguir rèdit polític acusant el Consell de catalanistes i sembrant una llavor dient que seguim el camí de les tesis independentistes. En el cas dels segons, simplement els costa acceptar que les llengües de les diferents nacionalitats històriques de l’Estat puguen fer-li ombra a la seua. I és que aquells que odien les llengües que no són les seues el que volen matar és el pensament. Perdre una llengua, qualsevol, és perdre la història de tot un poble. Una autèntica bestiesa, un sacrilegi! Aquestes persones representants del nacionalisme i colonialisme espanyol més ultra, que consideren que no hi ha més llengües que la seua ni més països que el seu. Però, alerta, també hi ha molts valencianoparlants que al llarg dels anys els han adoctrinat dient-los que la seua llengua és de segona, que a la fi s’ho han cregut i actualment fins i tot abanderen els seus atacs.

La nostra llengua ha sigut maltractada sistemàticament al llarg dels anys, però també ha sigut una llengua tan forta, que, per més que ho han intentat, no han pogut acabar amb ella. Des del decret de nova planta al Segle XVIII, imposat pel rei Borbó Felip V, i al llarg de la meitat del segle XX amb els règims de Primo de Rivera i Franco, van fer el possible perquè milions de valencianes i valencians perdérem la nostra llengua, eliminar-la de la societat i convertir-la en una llengua residual que solament es parlara a casa de cadascú.

I si no ens alcem i lluitem, a poc a poc i sense adonar-nos-en, estarem signant la sentència de mort d’una llengua usada en un territori per més de deu milions de persones. Una llengua que ha de lluitar per sobreviure amb una altra majoritària al nostre entorn, com és el castellà.

Apoderem la societat i fem-la crítica, Decidim valencià.

David Casanova

Coordinador Decidim-Comarques Nord

@dbenlloch

Un any després de l’1 d’octubre

Avui fa un any, exactament el 2 d’octubre de l’any passat, vaig fer un resum de la meua opinió sobre els fets que estaven ocorreguén a Catalunya. Bé, més que una opinió, el que vaig fer va ser expresar la meua ràbia i impotència davant tota la violència per part de les forces de l’Estat, a tots eixos catalans i catalanes que l’únic que volien era expresar de forma pacífica, el seu Dret a Decidir. Ací deixe una xicoteta opinió escrita el dia després…

“Com vos vaig dir ahir, son temps d’obrir un compte a Twitter, ja que en aquesta xarxa pots llegir i comparar noticies de tots els costats i no sols des del punt de vista unionista, ja que entre altres coses el HT en anglés que feia referència al referèndum va ser trending tòpic MUNDIAL. Ahir vore les notícies entre altres mitjans Antena 3 o la televisió pública era nauseabund. Et volien fer creure que els perillosos homens, dones, majors i xiquets armats fins a les dents de vots i democràcia ban posar en perill a eixa guardia civil de “A por ellos”. Malaurdament la majoria volen escoltar allò que volen pensar, però a la resta, els qui de veres voleu formar-vos una opinió més justa de tot el que va passar ahir, independenment de la ideologia política, no deixeu de donar un cop d’ull a la premsa espanyola, però també a la catalana i a la internacional, sols d’aquesta manera podreu formar-vos una idea més clara. Recordar a totes aquelles amistats virtuals que justifiquen la repressió d’ahir al principat i que supose que serà eixe el futur que volen deixar als seus fills, poden deixar de llegir ara mateix si així ho desitgen. Com que jo el que vull és un mon on la gent puga decidir en llibertat el seu futur, ahir ens vam fer una foto a casa amb l’escrit “1 d’octubre, referendum d’autodeterminació a Catalunya”, perquè les meues filles recorden d’ací 20 anys a la universitat o on siga, el que va passar ahir al principat”.

Dic açò perquè al llegir la premsa d’ahir, tot continua igual, els violents independentistes contra els pacífics manifestants unionistes. La Catalunya enfrontada etc…

I és que l’exercici d’empoderament popular viscut l’any passat, té unes conseqüències que fins i tot avui encara no sabem. Ahir, 1 d’octubre de 2018, un anys després del referèndum, el poble català va eixir al carrer per a demanar que es fera efectiu allò que van votar, que no és una altra cosa que la República de Catalunya. Majoritariament a dia d’avui, la premsa espanyola continua desinformant i sense ajustar-se gens ni mica a la realitat social del Principat. Un principat que sí esta dividit com diuen des dels sofàs dels platós televisius d’alguns mitjans espanyols, és principalment per tota la porqueria que llancen aquells que veuen amb la fractura de la societat i la violència, l’única via per aconseguir guanyar.

Ací vos deixe un recull dels titulars que la premsa d’arreu del mon va publicar ara fa un any, una premsa que a diferència d’altres, no necessita informar per interessos i sí pels fets.

The Guardian: “L’Estat espanyol ha perdut”

Le Monde: “La derrota de Rajoy”

CNN: “La vergonya d’Europa”

Liberation: “Violència a Catalunya: la derrota de Mariano Rajoy”

The Washington Post: “La policia espanyola dispara bales de goma prop d’un punt de votació català”

The New York Times: “Extraordinària mostra de determinació”

The National (Escòcia): “Escenes impactants de policies espanyols tirant a votants per les escales i arrossegant-los pel pèl en la seva campanya contra el referèndum d’independència”.

Süddeutsche Zeitung (Alemanya): “Victoria de l’imperi de la llei i la democràcia”

La Reppublica (Itàlia): “Els catalans voten contra la violència”

La frase del que era aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no deixava de ser irreal i completament fora de lloc: “Som l’exemple del món” 🤔

David Casanova

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc

Em diuen A-g-n-é-s

Així li diuen a la més gran de les meues filles: Agnés. En llengua anglesa seria Agnes; en francès, Agnès, i, en llengua castellana, Inés. En més d’una ocasió ens ha tocat explicar-ho a sa mare i a mi, perquè l’accent d’una de les seues vocals és tancat i no obert, com en altres comarques del territori, i hem explicat les nostres raons. El valencià, eixe català que parlem a les comarques valencianes, i, més concretament, el que parlem a les comarques del nord, a pesar de ser la mateixa llengua que puguen parlar a la comarca del Rosselló, del Penedés o de Mallorca, té unes diferències fonètiques que converteixen la meua llengua en especial i única. És per eixes diferències que, tant la meua parella com jo, quan nomenem a la nostra filla, ho fem vocalitzant eixa “e” tancada i no oberta, com en altres comarques del mateix territori lingüístic. Però no vos preocupeu per preguntar-nos aquesta particularitat, estem encantats de respondre-vos. Estic encantat d’observar que cada dia més pares i mares elegeixen noms tradicionals valencians o la traducció en la nostra llengua de noms populars castellans.

Però, malgrat això, encara recorde els problemes dels uelos i ueles i dels nostres familiars més majors, ja no per escriure correctament el nom, sinó per pronunciar-lo. Tots eixos anys d’eixa cruel dictadura i les seues imposicions lingüístiques i prohibicions a l’hora de poder viure plenament en la nostra llengua no sols va fer que un nombre important de la població no sàpiga escriure la llengua que parla, va fer també que no utilitzaren ni els noms tradicionals de la nostra terra. Eixos Peres, Manels o Àngels es convertiren en la segona meitat del segle passat en Pedros, Manolos o Ángeles.

Però el gran problema no és que els nostres uelos, que han viscut més de mitja vida sota la dictadura franquista, no sàpiguen escriure els noms més utilitzats ara, el problema són tots eixos funcionaris castellanoparlants que encara avui no sàpiguen escriure els noms d’Agnés o Gal·la, i que hages de “lletrejar” contínuament les seues paraules o, pitjor encara, que et miren amb cara de no entendre com uns pares poden posar eixos noms tant estranys a les seues filles. Recorde que eixos funcionaris, a més, tenen l’obligació de facilitar la informació antroponímica pertinent als ciutadans i ciutadanes que vulguen adoptar el nom en valencià, com també tenen l’obligació d’explicar clarament a tot aquell que així ho desitja els tràmits necessaris a realitzar per a tornar a tindre d’una manera oficial el seu cognom originari i no la seua traducció interessada a la llengua castellana.
Des d’ací vull encoratjar a totes eixes mares i a tots eixos pares del nostre país a no pensar-s’ho dues vegades a l’hora d’elegir els noms més tradicionals i/o populars de la nostra terra i de fer els tràmits necessaris per a retornar els seus cognoms històrics. També felicitar i donar tot el suport del món a tots eixos equips de govern municipals, col·lectius i entitats que treballen diàriament en la defensa del nostre bé més preat, la nostra llengua.
Perquè Decidim emprar la nostra llengua, perquè estimem les nostres arrels.

David Casanova
Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc

 

Canviem la injustícia del 5%

Fins fa uns anys, les principals forces de l’arc parlamentari valencià han aconseguit el seu propòsit d’intentar amagar el nacionalisme, cada vegada més creixent a casa nostra, darrere de la barrera del 5%.
No és sols amb el finançament, el greuge comparatiu envers els altres territoris de l’Estat, també ho és amb la injusta llei electoral. Des de l’any 2015, amb la irrupció de Compromís, la veu d’una gran part del valencianisme històric representat en el Bloc Nacionalista valencià, que en algunes legislatures s’ha quedat a les portes de la màxima institució del poble valencià, compta ara amb una àmplia força representada a les Corts valencianes. Són membres de l’equip de govern, dirigeixen àrees tan importants com vicepresidència o educació i cultura, i governen alguns dels ajuntaments més importants del País, com el del Cap i Casal.

Però què haguera passat des de l’any 1983 si la barrera electoral per aconseguir representació a les Corts haguera sigut, en lloc d’eixe injust 5%, el 3%, com el nacionalisme valencià demana des de fa moltes dècades? Per posar un exemple, en altres territoris, què haguera passat si la llei electoral dels nostres veïns del nord fóra com la nostra? Doncs molt clar: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que en l’anterior legislatura ha format govern amb el PdeCAT i, fins i tot, ha ocupat la vicepresidència amb Oriol Junqueras, s’haguera quedat a les portes del parlament en més d’una ocasió, com també la força més votada en les darreres eleccions, Ciutadans. Tot açò per no superar eixa maleïda barrera del 3%, que al nostre país el bipartidisme s’ha encarregat de mantenir per no córrer el risc de perdre l’hegemonia a les Corts.

Una dura derrota a causa d’aquest 5% la va sofrir en les darreres eleccions el partit de qui aleshores n’era secretari Ignasi Blanco. Esquerra Unida del País Valencià es va quedar sense representació a les Corts després d’aconseguir un 4,26% dels vots. El partit d’esquerres va sofrir un revés que, sota el meu punt de vista, no mereixia, ni com a partit ni tampoc el seu secretari, Ignasi Blanco, després de la seua contrastada carrera reivindicativa en la política valenciana.


Una enquesta encarregada fa pocs mesos pel diari València Plaza a l’empresa SyM Consulting li atorgava a Esquerra Unida del País Valencià una suau pujada en intenció de vot, però insuficient encara per aconseguir representació amb l’actual sistema.

Ara, a falta de poc més d’un any per a les eleccions i, curiosament, després dels bons resultats aconseguits per Ciutadans a Catalunya, el partit liberal, suposadament orquestrat per la cúpula estatal, es fa arrere i no continua negociant aquesta baixada. El motiu que esgrimeixen és el de formar una circumscripció única, fet que comporta haver de modificar l’estatut d’autonomia, i no hi ha temps de fer-ho abans de les eleccions.

Com podem comprovar, les estratègies polítiques dels partits representats a l’arc parlamentari, més encara a falta de poc més d’un any per a les eleccions, giren entorn del populisme i dels interessos propis, sense tindre en compte el que hauria de ser l’autèntic protagonista, la màxima representació de la ciutadania del poble valencià, i que foren escoltades totes eixes xicotetes majories.
David Casanova

@dbenlloch