EL FUTUR AL PAÍS VALENCIÀ

Ja fa quasi tres mesos que al palau de la Generalitat governa un bipartit d’esquerres (PSPV i Compromís) amb el suport d’un tercer (Podem). La composició de les Corts està totalment canviada tal i com l’hem coneguda en les darreres dos dècades. El 24 de maig de 2015 els valencians i les valencianes vam votar canvi, vam dir prou a les polítiques corruptes, a les polítiques clientelars i d’amiguismes del Partir Popular valencià. Aquell 24 de maig vam dir prou, sobretot a les polítiques en contra de la identitat dels valencians, als atacs continus a la nostra llengua i la nostra cultura amb la llei de senyes d’identitat de part de qui s’anomenaven “defensors del poble valencià”. Són aquesta mateixa gent els qui s’han dedicat a governar d’esquenes a la ciutadania, mirant cap a Madrid per poder treure rèdit i fer carrera política dins del seu partit a nivell estatal. A hores d’ara alguns d’ells els han recol·locat al Senat o en càrrecs menors dins de les Diputacions d’Alacant o de Castelló.
Però el que sí que és curiós és que els tres presidents de les diputacions: de Castelló (Carlos Fabra), València (Alfonso Rus) i Alacant (José Joaquín Ripoll Serrano), com si de tres coloms es tractara, van eixir volant directament a la presó. Una vegada apartats aquestos tres i els dos nous senadors de la primera línia política valenciana, han aparegut nous personatges si més no, igual de sinistres, entre els quals hi ha la líder de Ciutadans (o com els agrada a ells anomenar-se, “Ciudadanos”). Carolina Punset és el nou polític empenyat en ofrenar noves glòries a Espanya passant per dalt el greuge històric del finançament que patim els ciutadans del País Valencià. Després de 20 anys d’humiliacions per part del Consell, ara ens esperen 4 anys que, al menys per part dels 20 diputats de Compromís, seran per fer unes noves polítiques ideades per al poble.
Adéu a polítiques de grans esdeveniments! Benvingudes polítiques socials, educatives i culturals!!!!

GRA194. VALENCIA, 11/06/2015

Correcció linguistica: L.M.

Rodrigo, tu vas guanyar

RODRIGO RATO
Uns mesos abans de concloure la segona legislatura de Jose Maria Aznar, la que no va necessitar d’un tal Jordi Pujol per poder governar, ja que tenia una còmoda majoria absoluta al congrés dels diputats, Aznar va fer públic que no es presentaria a la reelecció per a president del govern espanyol. Aleshores eren molts el interrogants que s’obrien al Partit Popular, ja que la retirada d’Aznar de la vida política significava l’adéu del mite, aquell que havia aconseguit arrebatar al PSOE de Felipe González el govern de l’estat despres de setze anys. Al igual que han fet ara en l’elecció dels candidats per a les autonòmiques d’aquest mes de maig, l’any 2003 no va ser diferent. I es que el nou candidat per a presidir el govern en la llista del Partit Popular, no s’elegiria democràticament en unes primàries, si no directament amb el dit de Jose Maria Aznar. D’entre tots els posibles candidats hi havia dos que destacaven de la resta, un era Mariano Rajoy Brey que havia ocupat els ministeris d’administracions públiques i el de presidència al govern d’Aznar. L’altre destacat era Rodrigo Rato, ex ministre d’Economia i Hisenda i màxim favorit.
Pero contra tot pronòstic, el dit de Jose Maria Aznar aquell 30 d’agost de 2003 va assenyalar a Mariano Rajoy per que fos el secretari general del PP i candidat a la presidència del govern. El que aleshores va parèixer una derrota de Rodrigo Rato, baix el meu punt de vista es tot el contrari. El temps ha demostrat que Rato va eixir guanyar amb la decisió d’Aznar.

Rajoy va perdre les eleccions del 14 de març de 2004 i va pasar a ser cap de l’oposició fins a les eleccions generals del 20 de novembre del 2011, quant va conseguir la majoria absoluta. Es president del govern de l’estat español, fins a dia d’avui. Segons la declaració de bens, guanya al voltant de 200000€ anuals.

Rodrigo de Rato y Figaredo, despres de no ser elegit com a candidat pel Partit Popular per a presidir el govern, va anar a la llista del PP a Madrid com a numero 2, i va ser elegit diputat, càrrec que va renunciar pocs mesos despres al ser nombrad director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), càrrec que va ocupar fins l’any 2007 quant va dimitir. El mateix any s’incorpora a la divisió internacional del banc de Lazard i uns mesos despres forma part del Consell assessor internacional del Banc Santander.

Del 2010 fins el 2012 va ser president de Bankia, i en l’actualitat es conseller assessor de Telefónica. Només en els pocs anys que va treballar per al banc internacional li van abonar 6,2 milions d’euros. Es previsible que Rodrigo Rato haja acumulat en els darrers 10 anys una veritable fortuna personal. Si aquell 30 d’agost de 2003 el dit d’Aznar en lloc d’assenyalar a Rajoy haguera assenyalat el que a la fi era el favorit per als estadistes, a dia d’avui tindríem al primer president de l’actual democràcia detés i imputat per diverses causes greus. Com sol passar amb els darrers casos de corrupció, els polítics comdemnats pasen una curta temporada a la presó que ells elegeixen amb totes les comoditats per a despres passar a disfrutar ells i les següents generacions la fortuna aconseguida.