L’estime perquè és meua

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

Aquest senyor vol fer del castellà la llengua vehicular a tot l’Estat, perquè creu o realment vol creure que hi ha xiquets i xiquetes que no l’aprenen a l’escola. Vol crear la falsa notícia que el castellà està en perill, quan jo no conec ningú -repetisc: ningú- que no sàpiga parlar castellà. En canvi, el que sí que és cert i fàcilment demostrable són els milers de valencians i valencianes que no saben parlar la meua llengua. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig escoltar una conversa entre nouvingudes en què parlaven que no els agradava el valencià i, per tant, es negaven a aprendre’l. Aleshores jo pensava: on està el meu dret que marca l’estatut d’autonomia que la llengua valenciana és la llengua pròpia i oficial del País Valencià i que tots els valencians i valencianes tenen dret a conéixer-la, utilitzar-la i a rebre’n l’ensenyament oportú? Si hi ha persones que es neguen a aprendre valencià, no podré utilitzar-la lliurement arreu del territori; en canvi, amb el castellà no tindré absolutament cap problema.

Però la seua estratègia la tenen clara: utilitzar el fantasma independentista per enfrontar i dividir els pobles, utilitzar les diferents llengües oficials de l’Estat com el principal problema. Atacant els defensors de les cultures i llengües de les nacionalitats històriques de l’Estat, des del seu ultranacionalisme, que, a diferència dels qui sempre ens hem mostrat oberts, respectuosos i acollidors, si que és molt perillós.

Ens volen tornar a l’Espanya de blanc i negre, una “España grande y libre” amb una societat dòcil, ignorant i inculta; però, per damunt de tot, monolingüe. Que la “lengua del imperio” siga la dominant, obviant les diferents llengües, cultures i sensibilitats d’un Estat que cada vegada ens fan odiar més. Dia rere dia és més evident que la nostra idiosincràsia com a poble serà l’arma més utilitzada dins la guerra de la dreta i l’extrema dreta per aconseguir captar eixe vot que en gran mesurada prové de la ignorància més recalcitrant.

Si no treballem per un model plurilingüe, no podran mai els nostres fills i filles ser competents en les dues llengües oficials i, això, pot significar que tots els esforços que portem a terme diferents entitats del país en la defensa i normalització de la nostra llengua puguen quedar en no res.

David Casanova @dbenlloch

Decidim-Comarques Nord @DaDplana_Arc

Les aules seran sempre nostres

Les aules seran sempre nostres és una crítica a aquells que de manera infundada, denuncien l’adoctrinamnet a les aules del País Valencià.

Em pregunte què passaria si un dia anara a qualsevol col·legi de l’ESO del País Valencià i començara a preguntar a les alumnes sobre el segle d’or de la literatura valenciana o sobre fets que van canviar la història del nostre país com ara la batalla d’Almansa a la Guerra de Successió? Redissenyaré la pregunta canviant els fets històrics. Què passaria si un dia anara a qualsevol col·legi de l’ESO del País Valencià i començara a preguntar als alumnes sobre el segle d’or de la literatura castellana o per fets que van canviar de manera transcendental la història de Castella? De ben segur que les respostes serien totalment diferents. I és per això que per una vegada, i sense que servisca de precedent, diré ben alt i clar que estic d’acord amb Begoña Carrasco (portaveu popular a l’ajuntament de Castelló), amb Albert Rivera i fins i tot amb Inés Arrimadas en la seua particular croada contra l’adoctrinament a l’educació pública.

No hi ha altra que agafar-s’ho amb ironia. Malauradament és ben sabut que la història l’han escrita sempre els vencedors, per la qual cosa, s’escriu d’acord a la seua conveniència. Pocs dies enrere llegia una enquesta sobre la derrota dels nazis a Berlín a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. La mateixa enquesta que van fer a mitjans del darrer segle XX on la majoria de la població mundial donava als soviètics major esforç i protagonisme per acabar amb el nazisme. En l’actualitat es capgiraven els resultats, considerant que van ser els americans els qui van liderar l’ofensiva.

De la mateixa manera, una cosa semblant ha passat a l’estat espanyol ja no sols al llarg de 40 anys de dictadura, sinó també durant els següents –mal anomenats– anys de la ‘transició democràtica’ fins a arribar als nostres dies, quan el llarg recorregut del blanqueig del franquisme suposa que encara hui trobem una multitud dels seus símbols tant en edificis públics com en altres no tan públics, mentre que milers de persones, per l’únic ‘delicte’ que de lluitar per la llibertat i aturar el feixisme, es troben soterrades en cunetes i fosses comunes d’arreu de l’Estat. Però a allò que anava, l’adoctrinament a les aules que denuncien tant el Partido Popular com Ciudadanos és un adoctrinament que té com a conseqüència que un percentatge altíssim de valencians i valencianes no sàpiguen escriure la llengua en la qual estimen, pensen i parlen.

Com pot ser que per aquesta gent ensenyar la llengua del poble, la mateixa en la qual ens parlen els nostres pares i els nostres ‘uelos’ siga adoctrinament? El veritable adoctrinament és maltractar-la com porten fent-ho sistemàticament des de fa més de tres-cents anys. Com pot ser que educar en la nostra pròpia història, des de Jaume I, passant per Joanot Martorell fins a Vicent Andrés i Estellés, o parlar de l’abolició dels nostres furs per just dret de conquesta, de la barbàrie de les tropes borbòniques en el seu camí cap al nord, alhora que saquejaven, cremaven i arrasaven ciutats com Xàtiva o Vila-real siga adoctrinar? Obviar aquestes realitats històriques sí que ho és. Parlar del fet que ‘en el gran imperio castellano nunca se ponía el sol’, de la conquesta de les Amèriques i del seu segle d’or és molt lícit, però si amagues l’altra part de la història, la nostra, aleshores sí que estàs adoctrinant.

Quan des del Consell i des de moltes entitats valencianistes com Decidim, a la qual pertanc, tractem de treballar perquè a poc a poc es puga revertir aquesta anomalia democràtica, n’hi ha que es mostren contraris –alguns per pura estratègia electoral i altres pel seu fanatisme nacionalcatòlic donat que no ho volen, no siga que el poble valencià òbriga els ulls, conega el seu passat i comence a fer-se una sèrie de preguntes incòmodes per a l'”establishment”.

David Casanova

Coordinador Decidim-Comarques Nord

@Dbenlloch