Em diuen A-g-n-é-s

Així li diuen a la més gran de les meues filles: Agnés. En llengua anglesa seria Agnes; en francès, Agnès, i, en llengua castellana, Inés. En més d’una ocasió ens ha tocat explicar-ho a sa mare i a mi, perquè l’accent d’una de les seues vocals és tancat i no obert, com en altres comarques del territori, i hem explicat les nostres raons. El valencià, eixe català que parlem a les comarques valencianes, i, més concretament, el que parlem a les comarques del nord, a pesar de ser la mateixa llengua que puguen parlar a la comarca del Rosselló, del Penedés o de Mallorca, té unes diferències fonètiques que converteixen la meua llengua en especial i única. És per eixes diferències que, tant la meua parella com jo, quan nomenem a la nostra filla, ho fem vocalitzant eixa “e” tancada i no oberta, com en altres comarques del mateix territori lingüístic. Però no vos preocupeu per preguntar-nos aquesta particularitat, estem encantats de respondre-vos. Estic encantat d’observar que cada dia més pares i mares elegeixen noms tradicionals valencians o la traducció en la nostra llengua de noms populars castellans.

Però, malgrat això, encara recorde els problemes dels uelos i ueles i dels nostres familiars més majors, ja no per escriure correctament el nom, sinó per pronunciar-lo. Tots eixos anys d’eixa cruel dictadura i les seues imposicions lingüístiques i prohibicions a l’hora de poder viure plenament en la nostra llengua no sols va fer que un nombre important de la població no sàpiga escriure la llengua que parla, va fer també que no utilitzaren ni els noms tradicionals de la nostra terra. Eixos Peres, Manels o Àngels es convertiren en la segona meitat del segle passat en Pedros, Manolos o Ángeles.

Però el gran problema no és que els nostres uelos, que han viscut més de mitja vida sota la dictadura franquista, no sàpiguen escriure els noms més utilitzats ara, el problema són tots eixos funcionaris castellanoparlants que encara avui no sàpiguen escriure els noms d’Agnés o Gal·la, i que hages de “lletrejar” contínuament les seues paraules o, pitjor encara, que et miren amb cara de no entendre com uns pares poden posar eixos noms tant estranys a les seues filles. Recorde que eixos funcionaris, a més, tenen l’obligació de facilitar la informació antroponímica pertinent als ciutadans i ciutadanes que vulguen adoptar el nom en valencià, com també tenen l’obligació d’explicar clarament a tot aquell que així ho desitja els tràmits necessaris a realitzar per a tornar a tindre d’una manera oficial el seu cognom originari i no la seua traducció interessada a la llengua castellana.
Des d’ací vull encoratjar a totes eixes mares i a tots eixos pares del nostre país a no pensar-s’ho dues vegades a l’hora d’elegir els noms més tradicionals i/o populars de la nostra terra i de fer els tràmits necessaris per a retornar els seus cognoms històrics. També felicitar i donar tot el suport del món a tots eixos equips de govern municipals, col·lectius i entitats que treballen diàriament en la defensa del nostre bé més preat, la nostra llengua.
Perquè Decidim emprar la nostra llengua, perquè estimem les nostres arrels.

David Casanova
Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s