Sóc de la Plana i parle valencià.

Doncs això, que sóc de la Plana i dic molt orgullós que parle la llengua que parlàvem els meus pares i iaios, la llengua que parlen les meues filles i que parlaran les meues nétes. Eixa llengua no és altra que la llengua pròpia del País on visc, la llengua que tenim en comú la majoria de comarques d’arreu del territori. La llengua valenciana, la nostra. Fa uns dies el Consell aprovava la llei del plurilingüisme, la qual permetrà que els nostres xiquets i xiquetes isquen de l’escola dominant el valencià, el castellà i l’anglés. I veient açò, no puc deixar de pensar quan jo anava a l’escola. La meua generació va ser la darrera de l’EGB. La meua generació també va ser de les últimes que van eixir de l’escola sense saber escriure la llengua que parlàvem, la llengua materna de cadascú de nosaltres.

I és que la nostra llengua ha sigut maltractada sistemàticament al llarg dels anys, però també ha sigut una llengua tan forta, que per més que ho han intentat, no han pogut acabar amb ella. Al llarg de quasi mig segle, el règim franquista va fer el possible perquè milions de valencianes i valencians perdérem la nostra llengua, eliminar-la de la societat i convertir-la en una llengua residual que solament es parlara a casa de cadascú.

40 anys després de la mort del dictador, es comença a veure un fil de llum en el futur de la nostra llengua, avancem a poc a poc, malauradament massa a poc a poc i, és que ens hem de posar les piles després de tants anys d’inactivitat. Uns quants partits polítics -Partit Popular i Ciu(T)adanos, per ser més exacte-, estan fent una autèntica guerra freda en contra de les polítiques lingüístiques del Consell. Uns (Partit Popular) per simple estratègia electoral, ja que fins ara els ha anat bé traure de tant en tant el tema del fantasma catalanista i la divisió de la ciutadania, i l’altre, Ciu(T)adanos, aquests sí, per convicció. Perquè no suporten que altres llengües de l’Estat puguen tindre la mateixa importància que la llengua del “imperio, el castellano”.
Des de diferents ajuntaments del País s’està treballant per arribar a la normalització lingüística i un nombre no molt important de persones, però a la vegada molt sorolloses, fan el possible perquè això del “Por justo derecho de conquista” prevalga per damunt de tot.

L’ajuntament de Castelló (Plana Alta) vol que el nom oficial de la ciutat siga Castelló per una qüestió històrica i de retornar-li a la ciutat el seu nom original.

A Bellreguard (la Safor) el company i alcalde Alexandre Ruiz ha engegat una campanya de difusió a les xarxes socials per mostrar el rebuig a l’ordre de la delegació de govern, de retolar també en castellà els senyals de trànsit, que, des de fa molts anys, han estat retolats sols en valencià. Els casos que conec jo són just al contrari: senyals que sols estan escrits en castellà, i no se’n queixa ningú.

Tots aquests casos són l’exemple més clar d’actituds colonials en què els de sempre, molt sorollosos, ens volen imposar la seua llengua. Els qui estan en contra del plurilingüisme perquè una societat inculta és més fàcil de dirigir i espoliar, els qui estan en contra de posar el senyal o els noms dels carrers en valencià o de canviar les nomenclatures franquistes de les plaques. Els qui no volen complir la llei de memòria històrica, sí, els de sempre. Doncs a tots eixos jo els dic “Prou”. Els dic que el poble valencià no es quedarà impassible davant dels atacs de tots aquells (anti) valencians que odien totes aquelles coses que nosaltres tant estimem: les nostres arrels.
David Casanova

@dbenlloch

L’altre dia jo somiava

L’altre dia jo somiava que viatjava fins a Berlín (Alemanya) a passar uns dies de vacances. I és que no haguera pogut escollir un destí millor. Recorde passejar pels carrers plens de vida de Berlín i visitar la Porta de Brandenburg i el Reichstag. Tot meravellós fins que observe a dalt del tot de la Porta de Brandenburg una esvàstica (Hakenkreuz) nazi i, el mateix passa a la fatxada del Reichstag amb l’àguila (Parteiadler) del Partit Nacional Socialista d’Adolf Hitler.
De sobte comence a sentir un fort soroll al carrer, em gire a veure el que passa i, observe horroritzat desfilar a un grup de camises pruna amb simbologia nazi, corejant càntics racistes i homòfobs en direcció al mausoleu de Hitler per retre-li homenatge. Tot açò davant de centenars de turistes sorpresos que s’ho miren entre el fàstic i la sorpresa. De seguida em desperte amb un fort crit i observe tranquil·litzat que estic al llit de ma casa. -” encara sort que tot ha sigut un malson i, el feixisme està soterrat a tota Europa”. No puc continuar dormint i m’alce a prendre’m una infusió, encenc la televisió i veig a les notícies del 3/24 que en un poble del sud del País Valencià, un grup de veïns i veïnes fan guàrdia dia i nit, perquè no puguen retirar una creu dedicada als morts del bàndol colpista. Intente pessigar-me per si encara estic adormit i, comprove que malauradament, estic ben despert.

El de Callosa de Segura (Baix Segura) no és un cas aïllat, malauradament és un fet habitual a tot l’Estat espanyol. També a Castelló (Plana Alta) l’ajuntament està treballant per retirar la creu franquista del Parc Ribalta i s’està trobant amb nostàlgics del Franquisme que s’oposen. Som molt conscients que la retirada d’aquests monuments no són atacs a ninguna religió (com volen fer veure ells per desviar l’atenció), són atacs a tot allò que representen. Aquells partidaris dels qui van pintar la història d’un estat de blanc i negre al llarg de 40 interminables anys, estan molt presents a la nostra societat. I no ens enganyem, estan tan presents perquè l’estat de dret els ho ha permés: L’incompliment sistemàtic de la llei de memòria història aprovada després de més de trenta anys de la mort del dictador. Les subvencions amb diners públics a la fundació Francisco Franco. La paralització per part de la “justícia” de la retirada de simbologia franquista.


L’acceptació de tindre un lloc de culte del feixisme, construït amb la sang de tots aquells que van lluitar en contra del feixisme i per la llibertat. Però sobretot, per la més gran de les vergonyes, tots eixos milers i milers de soldats republicans enterrats en cunetes i foses comunes que fan que l’Estat espanyol siga per darrere de Camboia, l’Estat que més morts en fosses comuns té.

No és qüestió de reobrir les ferides sinó de tancar-les. L’any 78 no es va voler trencar amb el franquisme per por de perdre privilegis els mateixos de sempre, al contrari que altres països europeus amb règims feixistes com Itàlia o l’abans esmentada, Alemanya.

Tanquem les ferides d’una vegada per totes, complim amb la llei de memòria històrica, trenquem amb el franquisme i ajudem a totes eixes famílies que en ple segle XXI tenen als seus familiars soterrats a una cuneta.

Com diu eixa Malaguenya de Barxeta que tant m’agrada, “L’altre dia jo somiava, que ja era realitat, un món sense violència, ple d’amor i llibertat”.
David Casanova

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDplana_Arc