La meua llengua no es toca

 Les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc se celebren des de fa 22 anys als diferents pobles que envolten l’arc romà de Cabanes. Intenten ser un aparador cultural dels pobles del nord de la Plana Alta. En aquestes Jornades trobaràs cultura, art, gastronomia, esport i també, com no podria ser d’una altra manera, reivindicació. En definitiva… una part del passat, present i futur dels nostres pobles al llarg de tot un cap de setmana amb exposicions, conferències, comunicacions, tasts gastronòmics, etc.


En les darreres Jornades celebrades a Vilafamés el darrer cap de setmana vam poder veure, malauradament, el nacionalisme espanyol més ultra i caspós.

No fa falta dir que la llengua majoritària a les Jornades és el valencià. La comarca té prop d’un 100% de parlants en aquesta llengua. En la cloenda de l’acte inaugural amb la sala de gom a gom, els alcaldes dels pobles de la zona a més de la presència de Vicent Climent, rector de la universitat Jaume I de Castelló (UJI), una senyora es va alçar indignada perquè no havia entés res de res. Aquesta senyora (castellanoparlant) nascuda a Salamanca i resident des de fa un temps a Vilafamés deia que no ens entenia i exigia que emprarem el castellà. No prou amb açò, l’endemà, a les portes del saló d’actes i abans de dir que marxava i que mai més no tornaria a participar en aquests actes (entre moltes altres coses que va comentar) em vaig sentir aclaparat quan ens va assegurar que adoctrinàvem els nostres fills parlant-los valencià. Sí, heu llegit bé. Aquesta senyora, que com he dit abans representa el nacionalisme espanyol excloent, radical, caspós i que considera que no hi ha més llengües que la seua ni més països que el seu, creu que per parlar als nostres fills i filles la nostra llengua materna (la llengua que hem aprés dels nostres avis i àvies, la llengua del “tio canya”) estem adoctrinant. Crec que ja hi ha prou d’aguantar menyspreus a més d’atacs a la nostra cultura i a la nostra llengua. Penseu quan passen aquestes coses en uns altres ambients amb gent que té menys consciència que nosaltres (els assistents a les Jornades) en la defensa d’allò que és nostre. En aquests casos directament s’intenta satisfer a aquestes persones parlant-los castellà. I així a poc a poc i sense adonar-nos, estem signant la sentència de mort d’una llengua usada en un territori per més de deu milions de persones. Una llengua que ha de lluitar per sobreviure amb una altra majoritària al nostre entorn com és el castellà. No és que siga dolent parlar castellà. Com més llengües es dominen millor. Ara bé, hem de saber que la llengua és una eina de comunicació i que dues persones poden parlar la que consideren adient, per molt que siguen diferents i sempre que es puguen comunicar. Hem de fer l’esforç d’ajudar a qui ve de fora perquè entenga i parle valencià. Això implica no deixar d’emprar-lo perquè en cas contrari les persones forasteres que viuen tota la vida ací ens fan canviar la llengua per adreçar-nos a elles.

Fa uns mesos vaig tindre una discussió amb uns amics perquè creien que nosaltres hem d’adaptar-nos als forasters i no al contrari. Crec que qui ve de fora s’ha d’adaptar en tots els àmbits, ja siga socialment i cultural com també des del punt de vista lingüístic. Malauradament la situació que vivim dura massa temps. Qui sap si prendrem consciència algun dia del gran tresor que tenim abans d’arriscar-nos a fer desaparéixer la nostra llengua.

L’auge dels atacs dels nacionalistes espanyols envers el valencià i la nostra cultura ve propiciat, entre altres coses, per les diferents polítiques de partits com el Partit Popular i Ciutadans al País Valencià. Polítiques que, en el cas dels populars, estan fetes per aconseguir rèdit polític acusant el Consell de catalanistes i sembrant una llavor dient que seguim el camí de les tesis independentistes. En relació a Ciutadans, o com els he nomenat en altes articles “CiuTadanos”, que fan polítiques centralistes i antinacionalistes (valencianes és clar) i jutgen fins i tot als professionals de l’ensenyament quan els acusen d’adoctrinament, com fa aquesta senyora de Vilafamés. Hem de rebutjar totes aquelles persones que intenten soscavar la nostra personalitat que malgrat tot continua sent: Som i serem!!

Des de l’Assemblea Decidim-Plana de l’Arc treballem per la defensa de la nostra identitat, la nostra llengua i el nostre país.

Perquè nosaltres decidim qui som.

Et convide a participar amb nosaltres de la construcció d’una comarca més nostra, més respectuosa, transversal i igualitària on els valors del valencianisme predominen i així poder defensar d’aquesta manera les nostres senyes d’identitat.

 

Fes-te soci/a

 

David Casanova i Artero

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDplana_Arc

El Dret a Decidir de Catalunya 

Era l’any 2003 quan Zapatero va dir que recolzaria l’estatut que aprovara el parlament de Catalunya i no ho va fer. Va mentir i ho va reconéixer en una entrevista fa pocs anys. El Constitucional espanyol el va tombar per uns punts que eren els mateixos que sí va aprovar de l’estatut andalús. Les inversions a Catalunya eren insuficients. Els pressupostos generals de l’Estat (PGE) menyspreaven contínuament tot el territori i els qui fins aleshores no s’havien posicionat mai com a independentistes ho van fer.Estic parlant de l’antiga Convergència que amb el suport d’Esquerra Republicana van convocar un referèndum, amb el nom de consulta, per al 9 de novembre del 2014.

El poble de Catalunya va votar majoritàriament sí, però l’Estat Espanyol no li va donar gens d’importància. Cada vegada les diades nacionals de l’11 de setembre eren més nombroses. Més i més gent inundava els carrers reclamant el dret a decidir i les principals forces catalanes van pactar per fer una llista independentista unitària. El nacionalisme conservador reanomenat com a Partit Demòcrata Català (PDCat) i Esquerra Republicana (ERC) van anar a les eleccions autonòmiques del 2015 en una llista unitària amb el nom de Junts pel Sí. La intenció era que el poble català mostrara la seua opinió envers la independència en unes eleccions plebiscitàries. L’electorat va votar majoritàriament independència, ja que Junts pel Sí amb el suport de la CUP aconseguiren la majoria parlamentària. Les conclusions del govern de l’Estat van ser que la majoria parlamentària no representava la majoria popular. El full de ruta del govern de la Generalitat va ser, com hem comprovat, convocar un referèndum en un termini de 18 mesos.

El darrer 1 d’octubre el poble català va eixir en tromba a decidir el seu futur. A decidir democràticament quin país volen construir per a les generacions venidores i ho van fer de la manera més democràtica que es pot fer, amb un referèndum. El darrer 1 d’octubre el poble català va demostrar al món sencer les ànsies de la llibertat que anhela. Malgrat totes les traves i impediments per part del govern de Mariano Rajoy i del Tribunal Constitucional, que menja de les seues mans, el poble de Catalunya va eixir a exercir el seu Dret a Decidir. Ho va fer malgrat la brutal repressió de les forces de l’Estat Espanyol que es van dedicar al llarg de tota la jornada electoral a provocar el caos i estomacar a homes, dones, iaios i iaies, tot el perill que representaven els quals era el de posar el seu vot a una urna.

El sentiment a Catalunya va molt més enllà d’això de “l’Espanya ens robà”. Qui es pense que tot açò és sols una crisi política on tan sols els polítics tenen la culpa, s’equivoca de totes totes. Tot el que estem vivint els darrers dies és l’exemple d’un sentiment de país, un sentiment de germanor, un sentiment de cansament de formar part d’un estat on hi ha territoris de primera i uns de segona, un sentiment de voler decidir el futur i construir una república transversal, igualitària, sense ombres del franquisme i morts a les cunetes. Una república on la gent no vaja a les casernes de la guàrdia civil a encoratjar i cridar “a por ellos” a uns cossos paramilitars que van cap a un país on es trobaran vots i no armes. Una república on no xiulen als jugadors de futbol que ploren per la desmesurada força de la policia…. En definitiva, una república on tothom puga viure sense por a parlar la seua llengua o a defensar la seua cultura i que els ultranacionalistes espanyols no els pregunten el que posa en el seu DNI.


El Govern de l’Estat Espanyol no pot ignorar ni reprimir la voluntat de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes. Cal buscar solucions i no girar-se d’esquena a la voluntat de milions de catalans i catalanes que l’única cosa que volen és decidir. Que tot açò s’haguera pogut fer d’una altra manera? És possible, però de quina altra manera? Des d’un costat s’ha volgut negociar, des de l’altre no. Unes hores abans de l’1 d’octubre des d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional van escriure una carta oberta al president espanyol demanant-li que si s’avenia a negociar, no hi hauria referèndum. La contestació va ser novament no. Què s’ha de fer des de la Generalitat si el govern de l’Estat es nega a escoltar el poble de Catalunya? Doncs això, un referèndum vinculant. Quin percentatge de catalans i catalanes hagueren anat a votar si les forces de l’estat no hagueren precintat escoles o no s’hagueren endut urnes? Segurament molt més del 60% de l’electorat. Què té a fer ara el Govern? Continuar pregant a un mur? Doncs no… fer efectiu els resultats aconseguits al referèndum i per fi constituir la República Catalana.
David Casanova

Coordinador Decidim-Plana de l’Arc

@dbenlloch @DaDPlana_Arc