De trens, presidentes i finançaments.

Fa uns dies llegia en un periòdic provincial l’article d’un polític popular castellonenc el qual instava als lectors a criticar a tots aquells catalans que es manifestaven per reclamar un millor finançament de Catalunya. Aquest polític al.legava que Catalunya estava molt millor finançada que el País Valencià (“Comunidad Valenciana” per a ell) i és per això que no tenien cap sentit les protestes dels catalans. Això és l’únic que ha fet el Partit Popular tots aquestos anys, dur el problema als veïns del nord, així com més dividits estiguem els valencians, millors resultats electorals aconsegueixen, i quan ens ha visitat algun membre del govern, dos palmadetes a l’esquena acompanyat d’un somriure d’orella a orella.
El que va passar fa uns mesos amb l’empresariat valencià ens va sorprendre a tots, ja que després d’anys i anys de silenci, per fi van gosar obrir la boca, això sí, molt poquet, per criticar la mancança d’inversions del govern de Mariano Rajoy al País Valencià. De vegades als gossos, els seus amos, els van tirant una llonganisseta de tant en tant per tal de tenir-los calladets,malgrat ser del tot insuficient per a ells, els pobres animals es conformen. Però quan arriba el dia que ja no els donen la llonganisseta, els pobres no paren de marmolar de fam. Una cosa pareguda ha passat amb els empresaris valencians, però aquestos quan van tindre l’amo (Montoro) a casa, malauradament es van mostrar més submisos que mai. Van tindre l’oportunitat de cantar-li les quaranta igual com fa pocs dies el Consell valencià amb la visita d’Ana Pastor, ministra d’obres públiques en funcions i no ho van fer. L’actitud de la d’aleshores ministra d’obres públiques va ser del tot decebedora, es va passejar pel nostre territori com un rei que torna de guanyar la guerra i espera les aclamacions dels seus súbdits. Ens va dir mentida rere mentida, ens va dir que les obres del corredor mediterrani estaven en marxa i fins i tot es va atrevir a dir que les obres del tercer fil anaven segons allò esperat i que tindríem l’Ave en la data marcada. És possible que aquesta senyora no recorde que la data marcada en primer lloc va ser el darrer 2015. I després de tot açò, què? Què els passa als polítics que incompleixen amb la ciutadania? A aquesta senyora, donar-li un premi i nombrar-la, ni més ni menys que, presidenta del la càmera baixa amb l’ajut de Ciudadanos, el partit que venia a fer politica i no a parlar de sillons. Des de València, el partit d’Albert Rivera es frega les mans ja que no tindrem el corredor mediterrani però tindran 2 sillons a la mesa dels Congrés, després d’haver aconseguit uns resultats molt roïns en comparació als del 20D.”Política es política” pensarà (si alguna vegada ho ha fet) Toni Cantó, el benestar i prioritats dels ciutadans i les ciutadanes valencianes és del tot secundari.
Aleshores i després de tot açò, tornant al tema del finançament, un servidor es pregunta: què hem de fer nosaltres els valencians amb el infrafinançament i l’espoli fiscal per part de l’estat? Segons aquest polític, dir als catalans que no es queixen perquè reben més diners que nosaltres.
I és que jo crec que els catalans fan molt bé en reclamar un millor finançament, ja que a l’igual que nosaltres, aporten més a l’estat espanyol del que els retorna a les seues butxaques i que nosaltres el que hauríem de fer no és criticar els catalans, sinó exigir a l’estat espanyol un millor finançament per als valencians i les valencianes, ja que per un costat i per l’altre ens deixen d’arribar cada any sis mil milions d’euros. Alcem-nos i lluitem, diguem prou, ja que asseguts al sofà de casa no es solucionaran els problemes econòmics.
Perquè nosaltres hauríem de tindre el Dret a Decidir sobre el nostre finançament.

David Casanova 
@dbenlloch
dbenlloch@wordpress.com

EL FESLLOCH DES DE DINS

Encara recorde com si fos ahir la primera edició del Feslloch. Era l’any 2007 i asseguts al bar de Perito, esperàvem els companys d’Escola Valenciana per sopar, parlant entre nosaltres de com podria resultar aquesta idea que ens havia proposat Xavi Ginés a algunes associacions del poble. “Sí home, hem de fer un festival de música ací a Benlloch i vindrà, entre altres, un grup de música en valencià que es diu Obrint Pas. Són de València, toquen ska, reggae i folk i utilitzen molt la dolçaina, però sobretot tenen milers de fans a les comarques centrals i sud del País Valencià”.

Com no havíem de ser escèptics aleshores quan ens plantejàvem poder omplir de gent tot el poliesportiu de Bell-lloc? 
En aquells anys encara quedava palpable al poble molts anys de desgoverns populars i desfetes, moltes desfetes. Sobretot per a la visió d’uns xavals de poc més de vint anys acostumats a veure any rere any a les festes d’agost l’orquestra Gin Tonic i una assistència d’unes dos-centes persones.  La promesa d’Escola Valenciana era omplir aquell recinte que aleshores aconseguia atraure més gent als campionats de futbol sala 24 hores (que llavors organitzava l’associació Pitxurrull) que qualsevol de les orquestres mediocres dels darrers anys.
Doncs bé, el primer any de Feslloch es va aconseguir doblar la població de Bell-lloc (d’unes 1.200 persones), el segon any triplicar a més d’afegir un dia més de concerts, i en els darrers anys es parla de xifres de més de 15.000 assistents. Sense cap dubte, tot un èxit. Aquest xicotet poble del nord de la Plana Alta es transforma d’una manera espectacular, es deixen discrepàncies polítiques a un costat i tots els veïns i veïnes del poble ho donen tot per fer sentir als feslloquers i feslloqueres com si fossin a casa.

L’aspecte econòmic també és molt important, ja que en els tres dies que dura el festival, hi ha uns beneficis molt suculents per als negocis del poble. També entre contractes directes i indirectes un 10% de la població del poble esta vinculada al Feslloch.
En aquestos anys han passat per l’escenari del Feslloch grups com Obrint Pas, la Gossa sorda, Al Tall, Els Amics de les Arts i d’altres de fora del nostre territori com la New York Ska Jazz dels Estats Units o els italians Train to Roots. I encara falten passar alguns artistes ja consolidats dels Països Catalans com per exemple Antònia Font o com els novells Hereus.
Deu anys després de la primera edició del festival, tota la gent ho veu com una gran promoció per al poble i un bon negoci, però aleshores no eren poques les persones en contra d’aquest esdeveniment en un poble dividit per la politica com és Bell-lloc.

Tampoc pareix que haja agradat molt la idea a la Subdelegació del Govern, ja que aquest any ens han enviat uns “personatges peculiars”. Si els cossos i forces de seguretat de l’estat estan per protegir, el cap de setmana em vaig sentir intimidat i acorralat. Nosaltres a Bell-lloc estem acostumats a vore una altra guàrdia civil, la de la caserna del poble veí de Cabanes, molt més propera i amb una indumentària totalment diferent a la guàrdia del Feslloch. Una guàrdia equipada amb pistoles i armilles antibales van envoltar tot el recinte del Feslloch més preocupats per la falta de banderes espanyoles que pel perill d’algun tipus d’incidents. Vaig pensar en algun moment que s’havien equivocat, que escoltant les proclames d’alguns de la caverna en els darrers anys, havien equivocat les Rambles de Barcelona pel carrer de la Llibertat a Benlloch.

A la fi, i a pesar dels “nouvinguts”, el festival es va celebrar sense cap problema i amb moltes ganes de festa per part del jovent.
Han sigut molt els esforços i maldecaps en aquestos 10 anys, però cal reconèixer que entre tots s’ha aconseguit organitzar el millor festival de música en valencià de tot el país i el nom de Bell-lloc es quedarà gravat a la memória de tots els joves amants de la música i la cultura del nostre benvolgut País Valencià!

David Casanova

Twitter: @dbenlloch