Un país per empoderar


La conclusió a què arribe després de vore els resultats electorals del 26J és tristor, molta tristor. Tristor per vore que no s’han complert les expectatives electorals de la marca valenciana que en l’actual panorama més ens representa a totes i tots els valencians, però sobretot tristor per vore que el principal partit de la corrupció, no sols ha aconseguit repetir els resultats dels darrers comicis de desembre, sinó que els ha millorat 14 punts a tot l’estat espanyol.

A la fi serà cert això que sents pel carrer: la por. Realment ha resultat efectiu el discurs de la por, aquell discurs de «que vénen els rojos i es menjaran als nostres fills» o fins i tot que «els vells no disposaran de tovallons per poder sonar-se els mocs a les seues residències».

Després de les eleccions es fan mil i una anàlisis del per què. A mi el primer que em ve al cap és l’enquesta del CIS de fa pocs mesos, aquella que deia que la principal preocupació dels espanyols era l’atur, en tota la darrera legislatura el que ha aconseguit Mariano Rajoy ha sigut el rècord en contractes precaris, però sobretot crida l’atenció aquella segona causa de preocupació, que no és altra que la corrupció.
Doncs bé, fa ja alguns anys, quan els casos de corrupció política eren menys habituals, donava peu a pensar que els votants, arribat el dia de votar, no recordaven ja quin era el partit que fa uns mesos havia eixit per televisió amb un cas de corrupció. Aleshores un dia com avui, amb la ressaca electoral del diumenge, te n’adones que aquella teoria no tenia ni cap ni peus, i no la té perquè actualment no ixen casos de corrupció  esporàdicament, sinó que malauradament ixen tots els dies. Si fa un parell de setmanes va eixir el cas de l’Hospital General de Castelló, la darrera setmana, a tan sols quatre dies per a les eleccions, van aparèixer les escoltes al despatx del ministre d’interior J. Fernández Díaz (el mateix que va a resar a la capella del Valle de los Caídos) intentant coaccionar al fiscal antifrau de Catalunya. La reacció en bloc del seu partit va ser la indignació, però no la indignació per la coacció, sinó per haver-se filtrat la conversa. En qualsevol país del món la reacció haguera sigut la dimissió del ministre, i fins i tot la del president Rajoy que, pel que sembla, era sabedor de tot. A Espanya, no. A Espanya es premien les conductes irresponsables, les retallades i sobretot la corrupció. Del que ens hem adonat alguns, malauradament una minoria vist els resultats, és que corrupció i PP van agafats de la mà amb el beneplàcit d’una ciutadania còmplice dels pitjors mals pels quals ens veiem arrossegats. 

El que ha passat a casa nostra també ha sigut decebedor, ja que ens esperen tres anys complicats a l’hora de demanar un finançament just per al País Valencià a qui sembla que seran les mateixes persones que ens han menyspreat els darrers anys. Se’ns havia oblidat que vivíem en una societat més conservadora del que creiem fa just un any, i una part de la ciutadania malauradament ha volgut que els mateixos botxins que s’han omplert les butxaques a la nostra costa, continuen a Madrid.
La coalició «A la Valenciana» ha aconseguit uns resultats molt semblants als aconseguits el darrer mes de desembre, el que passa és que el que al desembre va ser històric, ara no ho ha sigut tant; i no ho ha sigut perquè les expectatives dipositades en aquestes eleccions eren més altes i ambicioses. S’ha intentat guanyar-li el segon escó al PP i a l’investigat per corrupció de la Vall d’Uixó, Óscar Clavell, i no s’ha aconseguit. Clàudia Varella (la número dos de la llista «A la valenciana» per Castelló es quedarà a casa en detriment de Clavell, però el que sí que tindrem serà una veu forta al Congrés, ja que repetirà Marta Sorlí, primera diputada nacionalista per Castelló de la història de la nova democràcia a Madrid. 

Ens han tombat moltes vegades i moltes vegades ens hem alçat. Aquesta vegada necessitem cridar ben fort a Madrid perquè la veu dels valencians i les valencianes se senta per damunt de tota la corrupció i perquè, malgrat que no s’enteren, per tal que «tots eixos vells puguen continuar tenint un tovalló per torcar-se els mocs».

David Casanova

Twitter:
@dbenlloch 

Diguem PProu

Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la primera preocupació per a la ciutadania de l’estat espanyol és l’atur i la segona, la corrupció. Aleshores com s’entén que el PP, principal partit involucrat en casos d’aquesta pràctica, siga el més votat? Però no és només la corrupció, és la permissivitat dels alts dirigents envers les persones corruptes que fan el que siga perquè la porqueria no esquitxe el partit. Ho ha fet Rajoy en innombrables ocasions, una d’elles amb Luis Bárcenas, qui va ser tresorer del Partit Popular al llarg de 30 anys i a qui confiaven la comptabilitat del partit, a més de la gestió dels diners. El “cas Bárcenas” ha tingut especial rellevància, i els dirigents populars el van encobrir fins al final, quan ja no cabien dubtes sobre la seva culpabilitat, el president de tots els espanyols mitjançant un missatge de text li va dir “sé fuerte Luis”.

Cap dimissió, ni d’ell ni de la secretària del partit, Maria Dolores de Cospedal. És evident que Rajoy era conscient de tots els casos de corrupció que colpejaven el seu partit, per molt que ell diga que no. De fet no vull pensar-ho, però… que una persona que dirigeix tot un estat, no se n’adone de tota la corrupció que l’envolta, és un mal presagi. Com pot dirigir un estat si no està capacitat per dirigir un partit? Podríem enumerar una gran quantitat de polítics pels quals ha demostrat la seua confiança i fins i tot ha posat la mà al foc. Evidentment la té més que socarrimada. El mateix Bárcenas, Rita Barberà, Jaume Matas, Alfonso Rus (“te quiero coño”), Francisco Camps… de Carlos Fabra inclús va dir que era un polític exemplar i que ningú podria demostrar la seua culpabilitat. Si era o no era culpable era el menys important mentre cap jutge ho poguera demostrar. I després de tot açò, on està Mariano Rajoy? Doncs encapçalant la llista del Partit Popular per a presidir l’estat espanyol.

El fet que tots els casos de corrupció es frenen als jutjats no té una altra explicació que el partit que ha governat la darrera legislatura amb majoria tant a la cambra alta com a la cambra baixa, malauradament té controlada també la justícia. El país que més corrupció té entre les potències europees és el país que menys jutjats específics contra la corrupció disposa.
L’exemple de com són les coses a l’estat, és el cas de les estelades a la final de copa, ja que també ha tingut la seua gràcia, després que un jutge desautoritzara la delegada del Govern a Madrid i aquesta continuara al seu lloc com si res.
Els casos de corrupció al País Valencià són nombrosos i n’hi ha alguns que deixen en evidència el Partit Popular en general, sobretot després que imputen a tot el partit per organització criminal i que, a més, per la seua envergadura, es coneixen tots els casos de corrupció, ja no sols a nivell estatal, sinó també a nivell internacional.
El jutge Jose de la Mata imputa l’exdirigent del PP Juan Cotino i altres 22 persones per un “pelotazo” en la visita del papa a València. Uns dies abans va ocórrer l’accident de metro més greu de la història de tot l’estat espanyol on 43 persones van morir. Els familiars de les víctimes han hagut d’esperar 10 anys perquè es creara una comissió d’investigació seriosa de l’accident. L’executiva de Camps (la qual no es va reunir ni una sola vegada amb les víctimes) va crear una farsa culpabilitzant el conductor del comboi, mort a l’accident, de ser el culpable del descarrilament.
En el “cas Brugal” cauen els principals dirigents d’Alacant, Sonia Castedo (batllessa d’Alacant), Luis Díaz Alperi (exbatlle d’Alacant) i José Joaquín Ripoll (expresident de la Diputació d’Alacant). La “trama Gurtel”, en la seua extensió al País Valencià, deixa imputats els càrrecs del PP com Ricardo Costa, Vicente Rambla, David Serra, Rafael Betoret, Víctor Campos, etc. O altres casos no menys vergonyosos però que si els enumerem tots, no acabaríem, deixaren imputats i/o condemnats altres alts càrrecs com Lola Johnson, Carlos Fabra, Óscar Clavell (que a pesar d’estar imputat, va de numero 2 a la llista per Castelló) o Francisco Martínez.
Malauradament en els darrers anys als valencians ens han conegut per les contínues notícies de corrupció i no per totes les coses bones, que en són moltes, al llarg del nostre territori.
I després de tot açò no ixen per demanar perdó per deixar-nos en calçotets, sinó que ixen per dir que si no són ells qui governen, ens espera el pitjor dels mals. Però, podem estar pitjor encara?
Fa pocs dies van aparéixer en una manifestació per les escoles concertades demanant la llibertat i la igualtat en l’educació i la dimissió del conseller Marzà. Ells, els mateixos dels “barracons de la vergonya”, que es van gastar més de 1.000 milions en sobrecosts. Una gestió del PP que ha generat el major espoli de recursos públics en la història del país. Doncs bé, ara i fins al dia de reflexió tergiversaran les coses per aconseguir novament el vot, el que no saben (o no volen saber) és que el poble valencià per fi ha obert els ulls i s’ha alçat de les seues cendres i mai més ens alimentaran molles.
 

David Casanova

@dbenlloch