Cap a la plena normalització lingüística 

  
“Valencià” és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s’anomena oficialment “català” a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya nord, Andorra i l’Alguer. 

La llengua catalana ha sigut una llengua perseguida i maltractada al llarg del temps i mai cap règim, per més esforços que ha fet per acabar amb ella, no ho ha aconseguit. El 25 d’abril en la Guerra de Successió, després de la desfeta d’Almansa, les tropes borbòniques de Felip V ens van conquerir, implantant el Decret de Nova Planta, i ens van prohibir parlar la llengua d’ací. Quasi 230 anys després, exactament l’any 1932, gràcies a un grup d’intel·lectuals valencians, es va signar el manifest per la normalització lingüística. El text va rebre el nom de “Les normes ortogràfiques  de Castelló”. Quatre anys després, l’exèrcit feixista de Francisco Franco va executar un colp d’estat promogut per les oligarquies, l’extrema dreta, l’església…, desbancant el govern democràtic de la Segona República. El règim franquista va excloure novament la nostra llengua de les escoles i de les institucions però no va aconseguir excloure-la dels carrers. Al llarg del règim dictatorial, en la major part del País Valencià rural un gran nombre de persones no va tindre accés a una educació adequada, fet que va  comportar que no aconseguiren aprendre la llengua castellana, (ja que aquesta no era la llengua del carrer).

 A la dècada dels vuitanta i noranta va ser habitual encasellar les persones valencianoparlants com a gent inculta i de poble, malgrat que la majoria de gent de tota la vida d’una capital com Castelló, utilitzaven aquesta llengua, no així en el cas de les altres dos capitals del país com València i Alacant degut a altres factors. Una vegada arribada la democràcia i amb ella una molt feble normalització lingüística, al llarg d’almenys els primers vint anys d’aquesta, una part de la societat que es creien “familias de bien” o “de bona família” van començar a parlar als fills i filles en castellà, a més, ja que a l’escola no van estudiar tampoc en llengua autòctona, el resultat va ser la pèrdua sistemàtica de la llengua d’un percentatge important arreu del territori.

 L’exemple de com han sigut les coses en qüestions lingüístiques el podem trobar al poble de la Vall d’Alba (Plana Alta) governat durant 25 anys per qui va ser també vicepresident de la Diputació de Castelló, Francisco Martínez, actualment imputat per algunes causes i condemnat per altres. L’única llengua oficial d’aquest ajuntament ha sigut el castellà pràcticament fins a hui. Tot es feia en castellà, des d’escrits oficials, documentacions i senyalitzacions, tot el contrari que els pobles del voltant.

 Aquest senyor es creia que d’aquesta manera, la que per a ell era la veritable i representativa “societat castellonenca”, el consideraria una persona de poble però això sí, culta i intel·ligent. Com comenta el gran mestre valencià Joan Fuster en una de les seues biografies, l’anècdota de com la Guàrdia Civil, considerant-lo una persona de lletres, culta i intel·ligent li va fer la següent pregunta: “¿Usted por qué habla como los patanes?”. Aleshores s’ha de dir que les generacions venidores d’eixos “patans” són el millor actiu amb què comptem al nostre País i ens demostra que el que ens espera, és un gran futur.

 El que hem d’evitar i impedir que no puga tornar a passar és que se’ns prohibisca parlar la nostra llengua, el català del País Valencià.

 Després de tants anys de lluita en la defensa de la nostra cultura i la nostra llengua, veure certa gent en comarques com la Plana o el Maestrat, on  la llengua valenciana és la materna en més del 80% de la població i inclús de moltes persones nouvingudes, això sí, majoritàriament de fora de l’estat espanyol, que saben parlar-la sense dificultat. Aleshores, per què un romanés o una russa s’integren en la nostra societat culturalment i lingüísticament i no passa el mateix amb la immigració de l’Estat espanyol? Què s’està fent malament? 

 Veure sobretot la gent major adreçar-se a la gent que no coneixen en llengua castellana quan esta mateixa gent són també persones valencianoparlants, és un fet d’allò més habitual. No hem de tindre por a expressar-nos en la nostra llengua dins el nostre territori, en una gran majoria de casos la nostra interlocutora sent castellanoparlant, si ho vol fer, ens entendrà perfectament. Que no et facen creure que per parlar-li en valencià, eres una persona maleducada, tot el contrari, la maleducada serà ella si no vol entendre’t.

 Els valencians i valencianes som un poble obert i rebem a tot el món d’una manera magnífica, i així ho vam fer amb totes les persones immigrants sobretot de Castella i Andalusia que vam rebre en la segona meitat del darrer segle. Els i les immigrants que en la majoria de casos ara per ara són de segona generació i que malauradament quasi la totalitat d’ells no empren la nostra llengua per a comunicar-se, si més no, també és cert que molts d’ells l’entenen. Aquest cas és tot el contrari a Catalunya, ja que no sols l’entenen, també la parlen i és així que un gran nombre de persones es veuen tan integrades en la societat catalana que es consideren fins i tot independentistes.

 Apostem d’una manera ferma pels nostres drets lingüístics, i siguem els valencians i les valencianes qui poguem decidir la llengua a emprar en qualsevol nivell de la nostra societat.

 Perquè nosaltres tenim eixe dret, el dret a decidir.

 

David Casanova, Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD

Twitter: @dbenlloch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s